ERNEST BENACH (Reus, 1959) presideix el Parlament de Catalunya, i assegura que el seu paper en l'estatut és fer com els àrbitres de futbol, vetllar per la bona marxa, però silenciós. Comença a militar a Nacionalistes d'Esquerra del 1979 al 1986. i l'any següent s'afilia a ERC, on ha ocupat la vicesecretaria general de Política Institucional. El 1992 és triat diputat al Parlament per ERC, escó que ocupa fins la passada legislatura, en què és nomenat president d'aquesta cambra. Benach ha estat regidor de l'Ajuntament de Reus entre 1987 i 2001, i té al darrere una intensa vida associativa.

Com viu el president del Parlament la darrera etapa de les negociacions per al nou estatut?
Amb neguit, perquè tots plegats ens estem jugant molt més del que de vegades sospito que ens imaginem. Però a la vegada tinc esperança, perquè si s'aprova l'estatut, serà un punt de partida per a la nació catalana molt important, ja que ens permetrà abordar amb certa comoditat els propers 20 o 30 anys, encara que probablement caldrà fer més canvis. Tothom ha de ser conscient que ens estem jugant la competitivitat del país, el seu posicionament en el món i les eines per encarar els nous reptes. Si no canviem el motor que ara està ofegat, el país patirà molt.

Percep en la societat civil un cert cansament en relació al procés de l'estatut?
Segurament estem més cansats els polítics i els periodistes, però la societat potser està cansada que no es trobin solucions i que es facin debats que no acaben de quallar. El problema és que de vegades busquem el curt termini perquè ens porta un grapat de vots per recuperar o consolidar el poder, tant és, i s'oblida que el de l'estatut és un debat per al llarg termini.

Però ja s'ha vist que l'estratègia de cada partit està present en el procés de l'estatut...
No hauria de ser així, però és veritat que tampoc no veig que es pugui fer d'una manera massa diferent, perquè no sortim d'una dictadura, i aquell esperit unitari de Núria o de Sau ara és molt diferent. Estem fent un estatut des de la normalitat, i en aquest sentit sembla inevitable que hi entri l'estratègia de partit. Però queda poc temps, i hem de fer un esforç final per aprovar un bon estatut. Si no, la societat catalana ens passarà comptes.

A tots els partits, o als que no votin el text?
Serà un fracàs col·lectiu. Hi haurà culpables amb noms i cognoms, i serem tots els polítics, sense excepció.

El fracàs de l'estatut implica unes eleccions anticipades?
No necessàriament, depèn de per què fracassi l'estatut.

Fos com fos, a Catalunya hi hauria una crisi política, a la qual caldria donar sortida d'alguna manera.
Ara no ens hem de plantejar aquest escenari, sinó el d'un bon estatut aprovat que ens doni força a Madrid, perquè les negociacions no seran gens fàcils. Les eleccions anticipades són l'escenari d'un determinat partit polític, d'un determinat aparell de partit. Però el futur del país és més important que no pas allò que dictamini un laboratori de partit. I en aquest sentit sóc optimista, perquè en tots els partits hi ha patriotes, que creuen que el país està per damunt de determinades coses.

Què s'hi juguen els polítics, amb aquest estatut?
Reconec que els polítics que tenen un protagonisme important s'hi juguen molt a nivell personal. Però han de tenir clar que les situacions personals de cap dels líders polítics de Catalunya es pot comparar amb allò que necessita el país.

Vol dir que ara ho tenen clar? L'estatut pot provocar moltes frustracions personals i de partit, a poc més d'un any perquè acabi la legislatura.
Bé, ara és el moment de fer el salt qualitatiu que no s'ha fet encara, passar de l'interès personal i de partit a l'interès de país, jo crec que aquí és on es demostrarà la generositat dels líders polítics, o no. És un moment crític, però si finalment es fa el salt, s'haurà demostrat la generositat dels partits polítics, que hauran deixat al marge els interessos de partit pel bé de Catalunya.

Vostè va fer aquesta mateixa crida el mes de juny, i encara no s'han fet els deures. No el desanima, la situació?
Els polítics han fet tot el contrari, és cert, però no em desanimo perquè el que compta és el resultat final, i puc entendre que durant l'estiu, tot i que hi ha hagut algun gest esperançador, hi hagi hagut aquesta batalla política partidària. Però ara és quan s'han de posar les bases perquè hi hagi diàleg i aconseguim el consens. I això ja ho hem començat a fet amb les entrevistes entre el president de la Generalitat i els principals líders dels partits, però també entre els propis líders dels partits, grups de treball, etc.

O sigui que el pactisme català segueix viu, en contra del que anuncien alguns observadors polítics.
Ni tan sols si no s'aprovés l'estatut es podria dir que aquest pactisme, aquesta mena de fer de la política catalana, s'acaba, entre d'altres coses perquè això forma part de la nostra cultura política. Però essent realista, si no hi ha estatut, aquest concepte quedarà molt tocat i caldrà començar a treballar de nou.

ERC té un paper que, si bé els seus vots no són decisius, és molt complex. Com a membre d'aquest partit, què pot aportar ERC en aquest repartiment de papers?
És veritat que els vots d'ERC no són decisius, però francament, no m'imagino un estatut sense ERC en aquests moments., perquè PSC i CiU no sumen 2/3 dels diputats. Per tant, amb l'actual mapa polític català, estem condemnats al consens, i això té avantatges i inconvenients.

El debat dels drets històrics però, es pot interpretar com l'inici de la recuperació d'unes relacions molt tocades entre ERC i CiU?
Aquest debat ha fet evident que podia haver-hi pacte entre aquestes dues forces, i ha anat bé perquè si no, semblava que hi havia un distanciament molt gran i que CiU podia quedar fora. Ara bé, si faig cas de les proclames que s'han fet aquest 11 de setembre, no s'ha refet res. Però no crec que el problema d'aquest país estigui entre CiU i ERC, o entre el PSC i ERC. El problema d'aquest país s'havia situat històricament als dos costats de la Plaça de Sant Jaume. Ara, la plaça ha canviat, també en la manera de fer, però potser encara costa trobar el nou espai, i dóna la sensació que tothom està barallat amb tothom. I aquesta imatge l'hem de trencar.

Les tenses negociacions per l'estatut i el finançament no ajuden gaire.. Se li acut alguna fórmula per refer aquesta imatge?
Si l'estatut acaba bé, serà una bona ajuda, però la seva aprovació no garanteix el pas més enllà que hem de fer, començar a reconstruir ponts en totes les direccions, que històricament havien existit i ara s'han trencat. Però és clar, caldrà molta voluntat política per part de tothom.

Suposem que l'estatut s'aprova a Catalunya i va a Madrid. Si allà pateix una retallada, quines eines té el Parlament per reaccionar?
D'entrada convé recordar que el president espanyol ha insistit que respectarà allò que surti del Parlament de Catalunya, i davant d'aquesta afirmació, hem de ser conscients que hi ha una oportunitat d'or que podem aprofitar si totes les forces polítiques fem pinya. Però si les coses anessin malament, encara hi ha dues sortides: el Parlament pot retirar el projecte, en un gest de dignitat nacional, però hi ha una altra opció, el referèndum. Perquè cal tenir present que l'última paraula amb l'estatut la té el poble de Catalunya, i si les coses no van com esperem, el poble dictamina si vol o no aquell estatut.

A Madrid, en realitat tant li fa, que s'aprovi o no...
D'acord, però un estatut aprovat a Catalunya per una gran majoria, retocat a Madrid, i amb un no del poble, no és un escenari agradable per a l'estat espanyol...