Ramon Tremosa, nascut a Barcelona el 1965, és professor titular del departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB), en la qual és investigador en el Centre d'Anàlisi Econòmica i de Polítiques Socials. Ha publicat articles d'economia catalana a revistes nacionals i internacionals, i és coautor de diversos llibres. Ramon Tremosa és especialista en política monetària, economia regional i economia i empresa catalana. És un dels economistes que més pedagogia ha fet per explicar a la ciutadania de Catalunya què és el dèficit fiscal i quines conseqüències té sobre el desenvolupament econòmic del país.
En el model de finançament aprovat pel Parlament no hi apareix la paraula concert, però s'hi detecten alguns elements que es poden considerar mecanismes propis del concert. Fins a quin punt aquests aspectes tenen un pes decisiu?
Em sembla un pas endavant la bilateralitat Estat-Generalitat, establint en el text final que el present Estatut és aplicable de forma preferent, en cas de conflicte normatiu, amb la legislació de l'Estat. És essencial defensar a Madrid la superació del marc del Consell de Política Fiscal y Financera, una taula amb les quinze autonomies del règim comú -ara també ho són Ceuta i Melilla amb dret de vot-, que és una autèntica ratera per als interessos econòmics de Catalunya. Per tant, si s'aconsegueix, pot ser un pas molt positiu per a Catalunya.
El PSC però, assegura que no es pot parlar en cap cas de concert, ni de model inspirat en el concert, sinó d'un sistema d'arrel federal. Quins elements permeten fer referència a aquest model?
És lògic que el PSC miri d'explicar la seva versió, però en el text final s'han eliminat les referències de l'estil "sense perjudici del que estableixin les Corts Generals", com el que el PSC volia per a la capacitat normativa de la Generalitat. Tot el que quedi de bilateralitat Estat-Generalitat en l'Estatut definitiu, serà de caire confederal, a l'estil basc, i superarà el marc del cafè per a tothom actual.
Els partits van consensuar un model que, segons van dir, no permetés atribuir-ne la paternitat a cap formació més que a una altra, perquè no hi hagués "vencedors ni vençuts". Creu que realment ha estat així?
El nou model no és d'un sol partit, però respon i s'acosta més pel que fa al finançament a les aspiracions de CiU i ERC en relació al concert econòmic. Per posar un exemple, el catedràtic d'Hisenda Pública de la UB Joaquim Solé Vilanova, ha desmentit rotundament el conseller Castells: si bé aquest darrer insistia en proclamar que les propostes de CiU i del govern tripartit eren "quasi idèntiques", Solé va afirmar que eren bastant diferents, acostant-se la de CiU al concert basc. Va fer servir fins i tot les comparacions de motor dièsel i motor de benzina i que una proposta era un cercle i l'altra un quadrat.
Tenint en compte les propostes inicials que van fer CiU (gener 2005) i tripartit (abril de 2005), el model aprovat és més ambiciós, o s'han rebaixat alguns plantejaments?
Cal advertir que de les dues propostes s'hi ha podat qualsevol límit al dèficit fiscal (CiU, 4% del PIB) o als percentatges a disposar dels impostos dels catalans (tripartit, 50% de tots els impostos). Aquests percentatges, segons com s'apliquessin, haurien pogut resoldre el nostre dèficit fiscal i això ha estat autoeliminat pels partits catalans en pro de la constitucionalitat del text definitiu. Respecte a darrera proposta de CiU, no s’ha aconseguit mantenir la fòrmula per calcular la quota de l’any zero, basada en l’article 45 de l’Estatut del 79, que hagués representat una reducció del dèficit fiscal a la meitat. No oblidem, però, que tot encara està per fer: si s'aprova l'Estatut després vindran unes duríssimes negociacions en la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, on caldrà fixar aquests percentatges. Serà la conjuntura política de cada moment, governs forts o dèbils a Madrid contra governs forts o dèbils a Catalunya, la que inclinarà la balança en les futures relacions bilaterals. L'experiència basca així ho demostra.
Vol dir que el sistema establert per al càlcul de l'aportació catalana a l'hisenda estatal no és el més adequat per tendir a la reducció del dèficit fiscal?
La disposició final primera estableix que "per a la determinació de l'aportació inicial a la solidaritat s'ha de prendre com a referent la diferència entre els coeficients de població i esforç fiscal de Catalunya, mesurat aquest pel rendiment de l'impost sobre la renda de les persones físiques, sobre el conjunt de l'Estat". Hauria estat millor que s'hi fixés el percentatge del PIB i no l'esforç fiscal, perquè en funció de sobre què s'apliquin aquests percentatges, poden jugar en contra nostra. Sembla que aquesta ha estat la petjada del conseller Castells en les negociacions d'últim minut de l'Estatut, i esperem que en el futur no haguem de lamentar-ho, perquè hauríem d'haver tancat amb més precisió quina ha de ser l'aportació catalana a l'Estat.
En cas que s'aprovés l'Estatut a Madrid, es podria parlar de sobirania fiscal de Catalunya, tenint en compte que l'Agència Tributària gestionaria tots els impostos?
Del text final aprovat se'n desprèn que correspon a l'Agència Tributària de Catalunya tenir instruments semblants als que avui gaudeixen al País Basc. En aquest punt, s'ha fet un pas endavant en relació a l'Estatut actual, i és cert que no hem estat mai tan a prop de tenir "la clau de Letamendi" a la mà com ara. Amb tot, cal esperar com a Madrid degluteixen i digereixen aquesta qüestió i veure quins retocs proposen i fan.
Des del punt de vista acadèmic, considera vostè que la proposta és potent?
És molt difícil fer un text absolutament blindat des del punt de vista tècnic i que després no sigui interpretat des del poder polític de l'Estat a partir de petites escletxes que permetin i avalin la seva interpretació. Cal destacar que l'esforç que s'ha fet des de Catalunya és important i millora en molts punts l'Estatut actual. Però els seus resultats dependran de la conjuntura política de cada moment.
I des del punt de vista nacional, és ambiciós?
Ja és tot un avenç que des de Catalunya es plantegi de qui són els nostres impostos, mirant de tenir-ne el control, la recaptació i la gestió com tenen països normals. Això és un acte de sobirania, i fins i tot votants del PP que conec estan d'acord en què, si no gestionem des de Catalunya els nostres impostos, des de Madrid seran gestionats en contra nostra. Unes eleccions catalanes amb aquesta qüestió com a aspecte central de debat donaria sorpreses, perquè ha quallat bastant i de manera transversal que més important que el nou Estatut és el nou model de finançament.
Quina reacció preveu que tindrà globalment a Madrid aquesta proposta?
"Siguem forts i després ja veurem", deia Prat de la Riba. Cal no refiar-se i no badar, a Madrid fa segles que disposen d'un Estat i en saben molt. La nostra feblesa és que no tenim aquesta tradició i aquest know-how, però sí que 25 anys d'autonomia ens han ensenyat coses. Veig molt difícil arrencar sobirania real a Madrid, però també veig que per al PSOE fer un gran retall del text li comportarà una pèrdua de vots a Catalunya, en favor dels partits catalans que no depenen de Madrid.
El que més ha provocat reaccions irades ha estat la definició de Catalunya com a nació, i el finançament. D'aquest darrer, hi ha algun aspecte que vegi especialment dificultós de sobreviure a les tisores de Madrid?
L'Agència Tributària, que passa a tenir la clau de la caixa, i la bilateralitat de la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, que intenta superar el camp de joc del règim comú. Confio que CiU i ERC no acceptaran aquesta retallada, que deixaria sense cap força el model de finançament proposat.
