Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 17 de de març del 2015 | 17:13
Entrevista
Antoni Castellà
Secretari d'Universitats i Recerca de la Generalitat

"En aquests moments, el que més s'assemblaria a un model confederal és la Unió Europea"

Nascut a Barcelona el 1970, Antoni Castellà és des del gener del 2011 secretari d'Universitats i Recerca de la Generalitat. Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses, professor a Esade, ha treballat en el sector privat alhora que ha anat ocupant responsabilitats polítiques a Unió Democràtica de Catalunya, on hi milita des de fa més de vint anys. La seva afició per aixecar torres humanes (és membre dels Castellers de Vilafranca) el deu haver ajudat a formar equips amb visió estratègica.

No respon al perfil que sovint es fa de la gent d'Unió. Democristià sense embuts, es confessa lector de Mounier, el pensador francès que clamava contra "el desordre establert". És, des de sempre, una de les veus nítidament independentistes d'UDC.

- La primera pregunta és obligada. La universitat viu un debat intens sobre el seu futur. La darrera reforma impulsada pel ministre Wert ha estat vista des de sectors acadèmics com un perill per la qualitat i el cost dels estudis. Què en pensa? Pot afectar el model català d'universitat?
- En primer lloc, no hi ha cap reforma. El decret Wert l'únic que diu és que allò que controlava Madrid, ara ho passen a controlar les comunitats autònomes. Per aquest motiu, em sembla bé el decret. Per reducció a l'absurd, diria que si aquest decret demà es retira, Catalunya perdria capacitat de decisió. Quin ha estat el rebuig? Precisament de tot el sector universitari espanyol que considera que el decret trenca la unidad de mercado en termes universitaris. El debat 3+2 és molt espanyol. Ho dic perquè quan això es va plantejar per primer cop a Bolonya el 2006, totes les universitats catalanes, més el Govern català, més els estudiants, van reclamar que els graus fossin de tres anys, com a Europa. Va ser Espanya la que va dir que el seu model era apropar-se al sistema d'Amèrica Llatina. I els catalans ens vam quedar sols. Per tant, paradoxalment estem davant l'oportunitat d'obtenir una reivindicació tradicionalment catalana. El sorprenent és que ho hagi fet un ministre com Wert.

- I això com s'explica?
- No ho sé. Però el que ens ha d'importar és si una mesura va a favor del model català, no importa qui la decideixi. Fa només un any, la Xarxa Vives, que aglutina tots els rectors de les universitats dels Països Catalans, va aprovar un document que reclamava aquesta flexibilització en els graus. El que passa és que aquest decret jo crec que potser s'ha comunicat malament, perquè Wert en aquests moments és un ministre amb un passiu enorme, el Sindicato de Estudiantes i altres sectors més conservadors del model espanyol s'hi abraonen, i això ha fet que algun sector a Catalunya s'ha deixat arrossegar al debat.
Les eleccions catalanes no s'han d'assemblar gens a unes eleccions autonòmiques"

Però no per part dels rectors ni de la majoria dels estudiants. A Catalunya hem acordat el nostre full de ruta, que vol dir bàsicament que no hi ha canvi de quatre a tres, que analitzarem en quins àmbits pot haver oportunitat de qualitat i d'internacionalització en tres, sempre amb la condició que qualsevol modificació en algun grau, tindrà zero impacte negatiu sobre l'estudiant i sobre el finançament de la universitat. És un acord entre les dotze universitats i el Consell d'Estudiants de Catalunya. Això només ha esdevingut a Catalunya. M'imagino en el futur un model a Catalunya similar a l'europeu, on hi conviuen graus de quatre i tres, amb màsters de dos anys i d'un any.

- En aquest moment del procés, es parla de bastir estructures d'Estat. Fa pocs dies, el rector de la UB, Dídac Ramírez, parlava de la necessitat de considerar la universitat com una qüestió d'Estat. Creu que la societat és prou conscient de la rellevància d'una universitat pública i potent?
- Ho hauria de ser i, en aquest cas, a Catalunya una de les estructures d'Estat més rellevants ha de ser la universitat i el sistema de recerca. Fa uns quinze anys, es va prendre la decisió que, com que no tenim competències en regulació bàsica a les nostres universitats però sí que hi havia una petita escletxa en l'Estatut, agafant-nos en el que es deia sobre foment de la recerca, es va crear una estructura pròpia de recerca, de polítiques de captació de talent i d'investigació. I després de quinze anys, el sistema de recerca ens situa en els primers llocs de posició europea. Només una dada: en els fons d'excel·lència de recerca que dóna la Unió Europea, Catalunya se situa, en proporció a la seva població, en el segon lloc. Només Holanda ens passa al davant. Aquesta és una dada que ens situa en el hub de recerca més important del sud d'Europa. Quan els catalans tenim capacitat de decidir, fem les coses bé.

- Aquí hi va haver una decisió estratègica.
- Això va ser en l'últim Govern Pujol i amb el mandat del conseller Mas-Colell. Es va dissenyar un model basat en fundacions públiques, però amb autonomia plena de gestió, desfuncionaritzades, les quals tenen un elevat grau d'internacionalització dels seus membres. Això fa que estiguem en unes condicions òptimes per incorporar-nos al que alguns anomenen revolució del coneixement.

- Hi ha alguna dada que sigui molt gràfica en aquest moment?
- Sí. Hi ha una referència molt clara, que és que els principals descobriments en investigació científica es publiquen a les revistes Nature i Science, de referència internacional. En els últims quatre anys, en nombre d'articles publicats per milió d'habitants, Alemanya en publica vint-i-un, França, divuit; Israel, trenta-tres; Catalunya, trenta-dos. Tenim la condició necessària, que és el nivell de recerca. No tenim la suficient, que és ser Estat. Necessitem capacitat normativa fiscal, que no la tenim. Necessitem capacitat de regulació d'instruments de capital risc, que no la tenim. Necessitem presència internacional. Amb aquest Estat espanyol, això tampoc no ho tenim.
Hem de visualitzar davant del món que el que no ens van deixar fer el 9-N ho farem el 27-S"

- Per tant, pel que fa a recerca, podem dir que a Catalunya també hi ha fet diferencial.
- Aquest és un fet molt diferencial. El nivell de recerca a Catalunya és homologable a països com Dinamarca, Israel, Finlàndia, però ens manca la condició suficient que ells tenen. Quan diem que volem esdevenir un Estat, cal tenir present que hi ha un seguit de països als quals la crisi els ha afectat menys i tots tenen les mateixes característiques: no més de deu milions d'habitants, societats amb una forta tradició democràtica, bons nivells d'educació i redistribució, producció científica elevada i una economia basada en la indústria del coneixement. No tenim totes les condicions, però sí les suficients per ser molt millors si esdevenim un Estat. Sent una mica provocador: en deu anys, Catalunya pot ser Dinamarca o Israel. Però mai no serem Alemanya, per demografia. La pregunta és si Espanya té un pla pels propers deu anys per esdevenir Alemanya. I la resposta és no. Per tant, aquí amb Espanya no hi ha projecte. Per tot això, sóc dels qui penso que no es pot separar el tema nacional del social.

- Entrem en un registre més polític. Vostè és militant d'UDC des de fa molts anys. Hi va haver un temps en què Unió mostrava un funcionament diferent del de la resta de forces polítiques: molt europeus, amb congressos oberts, amb diverses candidatures que guanyaven o perdien sense fractures, amb alternances… El partit ha passat a una etapa més cabdillista?
- No, no hi estic d'acord. Porto vint-i-quatre anys militant a UDC, i jo diria que només he viscut dos congressos amb una única llista al comitè de govern. Jo segueixo defensant que, en termes de participació interna, Unió manté unes estructures molt democràtiques. Seria difícil trobar un partit on hi hagi un president del comitè de govern que manifesta que no està d'acord amb la independència, però que alhora digui, com va fer en el darrer congrés: la meva candidatura és la que inclou més independentistes.

- Però els congressos dels darrers anys, si més no, han ofert una imatge de control per part de la maquinària interna.
- El lideratge de Duran Lleida és un fet. Però jo mateix sóc a la direcció del partit i hi mantinc posicions ben diferents pel que fa a la perspectiva nacional. Jo he fet moltes crítiques en una determinada línia política, però mai sobre els mecanismes interns. Li poso un exemple: l'elaboració de llistes per càrrecs electes, sigui als ajuntaments, com al Parlament, a UDC se segueixen dissenyant a les assemblees, no existeix política de ternes, no hi ha comitè electoral ni el comitè de govern té res a dir en això. És que si no fos així, no s'entendria la pluralitat interna. Quan ens presentem al comitè de govern, s'elegeix l'òrgan col·legiat sense cap de llista. Això es manté des dels orígens republicans.

- Duran Lleida defensa una opció confederal per resoldre el conflicte entre Catalunya i l'Estat. És l'opció de la UDC dels anys trenta. Però, en l'actual context, el confederalisme no pot ser l'últim recurs de l'ambigüitat?
- No. Tenim una tradició històrica. Entre els fundadors d'Unió n'hi havia que procedien de la Lliga, del tradicionalisme, que s'hi sentien incòmodes no tant pel programa social, sinó pel posicionament nacional. I UDC neix en una doble vessant, d'una democràcia cristiana avant la lettre, d'una banda, i de l'altra, d'una defensa clara del fet nacional. I en el manifest fundacional es parla de Confederació Ibèrica. Som a inicis dels anys trenta. En aquests moments, el que més s'assemblaria a això és la Unió Europea. I si aquesta és la perspectiva, l'actualització d'aquesta Confederació Ibèrica seria la UE. En tot cas, la doctrina d'UDC en això és que per fixar un model confederal, les parts a confederar-se han d'estar-hi d'acord. Els anys seixanta, en Coll i Alentorn va dir que si una de les parts deia que no, l'única solució, en terminologia de l'època, era la secessió total. A Unió, actualment, l'objectiu compartit per tots és la plena sobirania. Hi ha militants que pensen que, malgrat tot, encara hi pot haver una possibilitat de "sí", amb l'Estat i d'altres que pensem que l'única via de desenvolupament digne d'aquest país és esdevenir un Estat independent.
Catalunya està situada en el 'hub' de recerca més important del sud d'Europa"
- La militància serà convocada el 14 de juny. Serà vinculant…
- Sí, és clar. I és coherent amb el que li deia de la cultura democràtica del partit.

- Hi haurà diverses opcions.
- Sí, és el que hem de discutir al comitè de govern. I com ha de funcionar la votació per ser el màxim de garantista. Tenim un avantatge. En Joan Cañada, que va ser qui va coordinar el 9-N, és qui té l'encàrrec de fer-nos una proposta.

- Quina percepció té vostè de l'opinió majoritària de la militància?
- Només li puc dir el que jo defensaré, que és que el mecanisme per ser plenament sobirans és un Estat sobirà. I crec que això ho defensa molta gent a Unió. Però en democràcia, per saber-ho, s'ha de votar.

- Pot haver-hi persones molt properes a Duran Lleida que recolzin la independència?
- Miri, crec que aquest no serà un debat d'afinitats personals. Jo mateix hi tinc una bona afinitat personal.

- El paper d'Unió Democràtica és el de ser l'ala dreta del sobiranisme?
- Hi discrepo d'aquest paper. Jo em sento molt més proper, dins de la democràcia cristiana, al que seria una posició socialcristiana, en la qual l'eix de justícia social és nuclear. De democràcies cristianes n'hi ha diverses: l'alemanya, però també la que va tenir un paper en el seu moment al Salvador, amb un sector col·laborant amb l'FMLN. La UDC de la República va defensar la Llei de Contractes de Conreu. Defenso la màxima unitat de les forces sobiranistes fins arribar a la desconnexió, però també crec que quan siguem un Estat, l'endemà Unió ha de defensar el seu espai polític. I fóra bo que aleshores UDC es presentés sola.

- Vostè, dins d'UDC, representaria una mena d'esquerra, de sinistra democristiana, per emprar un terme de política italiana?
- En termes generals, sí. Penso en una democràcia cristiana molt respectuosa amb la persona en el seu encaix en la comunitat, i on la justícia social sigui un eix essencial.

- Unió Democràtica és en l'inici del postduranisme?
- No m'agraden els ismes. Seran els congressos els qui decidiran quins seran els que estaran al davant del partit.

- Què cal perquè les eleccions del 27-S siguin un èxit?
- No entraré en el tema de si ha d'haver-hi una llista o moltes, etc. Però crec que un dels grans èxits del procés català és que ve de baix a dalt. El 27 de setembre serà un èxit com menys s'assembli a unes eleccions autonòmiques. I com més s'assembli a un referèndum. Fins i tot m'atreviria a dir que serà un èxit si algú a Espanya té temptacions d'impugnació. La responsabilitat més gran que tenim els partits és fer que el 27-S s'assembli al màxim a un referèndum. Que es visualitzi davant la ciutadania i davant la mirada internacional que el que no ens van deixar fer el 9-N és el que farem el 27-S. No s'ha de semblar en res a unes eleccions autonòmiques.

- Digui'ns, per concloure, alguna lectura o alguna influència ideològica, personal, que l'hagi influït especialment.
- L'experiència vital de Carrasco i Formiguera. Quan llegeixes Divendres de Passió, el llibre d'Hilari Raguer, veus una persona, amb una família molt àmplia, que es manté ferm en les seves conviccions i sap que acabarà malament. És una referència important. També Mounier em sembla força important, des d'una perspectiva més ideològica. I en aquests darrers anys, m'han semblat molt interessants algunes coses escrites per Pere Casaldàliga, que connecten amb el vessant més progressista de la doctrina social de l'Església.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat