A la capital de la metròpoli els opinadors progressistes estan molt preocupats per l’espiral ultranacionalista que s’hi respira. No sols en el PP sinó cada dia més entre molts barons del PSOE, incloent-hi molts felipistes (hi ha qui diu que el propi Felipe González també). Cal aturar el debilitament de l’Estat i el qüestionament de la nació espanyola, diuen. I en aquest sentit, no sols aquests opinadors, sinó que molts alts càrrecs dels aparells de l’Estat afirmen que una entesa PP-PSOE no és una entelèquia. I si cau Rodríguez Zapatero l’Entesa es precipitarà. “Los partidos nacionales tienen que salvar la nación”, és el lema. Davant d’aquest panorama, a casa nostra els sobiranistes estan en una cainita lluita interna, per suposats motius polítics o d’estratègia, i el que no diuen moltes vegades és que també per motius d’estratègies personals.
Així les coses, cal començar a caminar cap a un acord nacional, que comenci per un consens en qüestions bàsiques que hauria d’unir els sobiranistes i totes les forces democràtiques. Comencen a veure’s signes de responsabilitat que podrien obrir vies positives, com l’actitud de CiU, ERC i ICV vers la tercera hora de castellà o l’acord CiU, PSC, ERC i ICV per frenar el PP i Ciutadans en la seva voluntat d’aturar el desplegament de la Policia de Catalunya.
Aquest és el camí de la majoria social i nacional. Caldria, doncs, que els dos exemples positius exposats no siguin només unes excepcions, sinó que les forces polítiques catalanes de tradició democràtica, junt amb la societat civil, es cohesionessin per afrontar l’ofensiva ultranacionalista espanyola que s’albira a l’horitzó.