El divendres passat va tenir lloc a Madrid la cimera dels divuit estats que ja han ratificat la Constitució europea. L’objectiu inicial, de quan es va proposar la trobada, era donar un impuls a la desprestigiada Constitució europea i també donar a conèixer la voluntat a favor de la Constitució, dels estats que ja l’havien ratificat, que a hores d’ara ja són més de la meitat i sumen 270 milions de ciutadans, que també superen la meitat de la població total de la UE. De ben segur que els objectius i voluntats de fer aquesta Cimera eren ben intencionats, però la veritat és que han xocat de ple amb França, que com sabem va dir ‘no’ a la Constitució europea.
Així, França s’hi va oposar de principi, previsiblement perquè consideren que ara no és el moment de revifar la Constitució i perquè estan a les portes de les eleccions presidencials i es miren la política en clau interna. Tampoc no ha estat ben vista aquesta Cimera des d’Alemanya, que presideix aquest semestre el Consell de la Unió Europea, i que ja ha presentat un full de ruta per aconseguir algun tipus de consens pel 2009, a l’entorn del Tractat constitucional.
Finalment la Cimera s’ha fet, això sí, amb un perfil baix i sense fer massa soroll, però amb unes conclusions que proposen aprofundir en la Constitució i no rebaixar-ne el contingut. Tot plegat molt lloable, però el problema és que s’ha fet sense l’acord dels estats importants de la Unió i en aquesta UE de vint-i-set membres, el pes de França i Alemanya i de Gran Bretanya, que tampoc hi donava suport, és massa important per consolidar projectes.
Amb tot, estem davant un altre exemple de les dificultats de consens a la Unió Europea i això no ajuda gens a progressar en la construcció comunitària, ni pel que fa a la coordinació entre els estats, ni a la implicació dels ciutadans en el projecte europeu, que és bàsica per donar contingut i identitat a la UE. A la Unió Europea li convé més consens i menys desacords i sobretot entendre la construcció europea amb clau comunitària. En definitiva, es tracta de sumar i posar a l’haver de la Unió Europea tots els passos que es fan en bona voluntat, i el de Madrid segur que ho era.