Finalment, el Consell Europeu de dijous i divendres passat va acabar amb un acord sobre el nou Tractat que haurà de substituir a la Constitució europea que mai ha entrat en vigor. Un acord laboriós, difícil, que va necessitar de llargues negociacions per portar a bon port la proposta inicial de la cancellera alemanya Angela Merkel i que estava avalada per Sarkozy, Zapatero i d’altres mandataris europeus, però que tenia reticències per part britànica, holandesa, txeca i, especialment, de Polònia.
Semblava que no hi hauria acord, però la insistència de Merkel, Sarkozy i el mateix Zapatero, varen doblegar la resistència polonesa, a altes hores de la matinada, no sense concessions, però, tot sigui dit, sense claudicar en l’essencial del projecte que, per altre part, també és l’essencial del contingut de la Constitució europea, això sí, sense cap referència a símbols, himne, bandera i passant de puntetes amb la Carta de Drets Fonamentals, per no molestar al Regne Unit. En definitiva, és un acord que permet sortir de la incertesa en què estava la UE els dos darrers anys, després de la negativa dels referèndums de França i Holanda de 2005. Esperem que, finalment, el 2009, i després de les necessàries aprovacions del Tractat a tots els estats de la Unió, es disposi d’un redactat que ens permeti avançar i fer més eficaç la Unió Europea. Farà falta, però, al marge del procés de l’aprovació del nou Tractat, de molta voluntat política i visió europeista, per superar les tensions que hi ha avui a la UE. Esperem que, finalment, es camini cap a una Europa unida que respecti totes les diversitats i especialment els estats siguin solidaris amb el projecte europeu. El contrari, ens portaria cap a una pèrdua de capacitat d’influència en aquest món globalitzat.
