El passat 15 de febrer va tenir lloc el primer Consell de ministres sobre multilingüisme, amb la finalitat principal de definir i identificar les àrees que necessitin més ajut per el desenvolupament adequat de la política de multilingüisme, tant a la UE com en els estats membres i també per concretar propostes pels propers anys. Les conclusions serviran per proveir d'informació i debat la propera Comunicació de la Comissió Europea, que es farà enguany i que té la missió de proposar una política integral de llengües, des de dos vessants. D'una banda, de gestió de la sostenibilitat de la política lingüística de la UE i de l'altra, una visió política basada en la integració de la política del multilingüisme, en aspectes com identitat nacional, qüestions culturals i de negocis i la integració dels immigrants en la societat europea.
La informació aportada als debats que es tractaren en el Consell, provenia de les conclusions del Grup d'Intel.lectuals, que sostenen la idea central de disposar d'una llengua personal adoptiva que, juntament amb la llengua de comunicació internacional, formarien part del coneixement dels ciutadans. De fet, però, aquesta proposta ha tingut diferents acceptacions i fins i tot rebuig, de manera que no hi ha una postura comuna a la UE, pel que fa a la manera d'entendre la que ha de ser la política de multilingüisme.
Ja veiem doncs, que serà difícil consensuar una manera de procedir en aquest sensible camp del coneixement, de la identitat i de la comunicació. I tot això, sense entrar en l'escenari de les llengües no oficials, com és el cas del català, que hem de pensar que el Comissari de Multilingüisme, no hauria d'obviar, tenint en compte la premissa de la UE, com és Units en la Diversitat. La diversitat, per que sigui total, no ha de ser només estatal, sinó tenint en compte totes les realitats nacionals i lingüístiques que hi ha en sí de la Unió Europea.
