La Unió Europa ja té vint-i-set estats i al volant de tres-centes regions, tot plegat conformen uns cinc-cents milions de ciutadans. En la terminologia comunitària tot el que no és un estat, és una regió i sinó un municipi, per això hi ha una institució, tot sigui dit sense força executiva, que s’anomena Comitè de les Regions, que aplega a les regions i a les ciutats importants. Quan es parla de nacions, parlaments nacionals..., sempre es fa referència als estats, el demés és regional o municipal. Així, a Brussel·les la nació és associada a un estat i no a una regió. De fet, aquesta terminologia no és altra que la que prové dels estats, que són, en definitiva, qui impulsen la construcció europea. Aquests dies, però, hi ha una nació sense estat, que juga amb nom propi campionats internacionals de futbol i altres esports, que viu una certa convulsió a quatre mesos de les eleccions, ja que el Partit Nacionalista, habitualment comparsa en el Parlament, té certes expectatives de poder guanyar a les eleccions de maig.
Naturalment, estem parlant d’Escòcia, una nació de 5 milions d’habitants que es planteja desfer-se del lligam que fa tres-cents anys va decidir pacíficament incorporar-se a la corona britànica. La veritat és que aquest fet passa desapercebut a moltes parts d’Europa, però des de Catalunya la visió d’aquest canvi d’Escòcia, es mira amb un cert interès, si més no, curiositat, cercant similituds amb el cas de casa nostra. És evident que cada país és un món diferent, però el que sí que crec que és interessant, des de Catalunya, és seguir el procés escocès i veure com acaba.
Estem en un moment en què la Unió Europea no està encara consolidada, especialment pel que fa a polítiques d’interior, i sobretot d’exterior i de seguretat i defensa, però és evident que alguns estats, sovint els més importants i influents, són massa grans per ser flexibles i per donar serveis de proximitat a tots els ciutadans i són massa petits per anar sols en el món globalitzat d’avui en dia, de manera que l’opció de petits estats a l’estil de Dinamarca, Letònia, Lituània o Portugal i de nacions sense estat com Escòcia, Catalunya, Euskadi i altres, pot ser més eficient i sobretot més àgil per la Unió Europea en general i pels ciutadans. Veurem com acaba aquest procés, però el que sí que cal és que Catalunya estigui a l’aguait de la qüestió.
