Ahir el Parlament de Kosovo va declarar la independència, que compta amb el beneplàcit de la Unió Europea i també dels Estats Units, tot i que rep l’oposició de Rússia que amenaça de portar aquesta realitat en el Consell de Seguretat de la ONU. Naturalment, el govern serbi i bona part dels ciutadans no hi estan d’acord i han manifestat que s’hi oposaran amb tots els mecanismes que puguin, menys la força militar. Tot l’escenari fa pensar que, a mida que passin els dies, s’anirà consolidant un Kosovo independent, com un estat més d’Europa. Si ho mirem amb la perspectiva de només vint anys, observarem que a Europa han sorgit molts nous estats com Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Eslovènia, Croàcia o Sèrbia, alguns dels quals formen part ja de la Unió Europea, com els tres estats bàltics i Eslovènia, que, a més, presideix el Consell de la UE durant el semestre actual.
Aquesta realitat manté ben obert el debat de com s’han de tractar els casos de realitats nacionals diferenciades i amb voluntat de ser, que hi ha dintre de la UE i que no són estats, com és el cas d’Escòcia, Flandes, Euskadi o Catalunya, encara que els governs estatals generalment s’entesten en manifestar que les situacions no són iguals. Sigui com sigui, el debat és obert i algun dia la UE haurà de fer front a aquestes realitats, a les que s’hauria d’aplicar les prerrogatives del dret d’autodeterminació i també el dret de la ciutadania a decidir. La política, tot i que sovint ens fan veure que és inamovible, ben be que es mou, com ens demostra l’existència d’aquests nous estats. Veurem com evolucionarà el debat dins la UE.
