El 13 de desembre els caps d’estat i de govern dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea han signat un nou Tractat que substitueix a la non nata Constitució europea. Amb aquest fet simbòlic, al mig del llarg procés de fer realitat el nou Tractat, que va des de la proposta ara fa nou mesos de la cancellera Merkel de fer un nou Tractat, fins a la ratificació del Tractat per tots els estats membres entre el 2008 i 2009, s’impregna legitimitat al nou Tractat i a més es dóna un pas important a la cohesió europea, molt malmesa des de la crisi a l’entorn de la Constitució europea motivada pel vot negatiu en els referèndums de França i Holanda, de manera que podem dir que l’estat d’ànim de la Unió Europea, almenys a l’entorn dels governants, és positiu.
De fet, el nou Tractat conté bàsicament el mateix que ja disposava la Constitució europea, això sí desproveït de la simbologia que representa l’himne, la moneda i la bandera i rebaixant tot contingut polític que donés sensació d’estat. És evident que aquest impuls li anirà molt bé a la UE, que sembla que agafa embranzida amb la cimera de la setmana passada amb l’Àfrica i les properes amb la Xina i l’Índia. El nou Tractat dóna més capacitat a la UE per desenvolupar polítiques d’interior i també d’exterior i de seguretat i defensa, nomenant, sense nom de ministre, a l’Alt Representant de Política Exterior, que serà també vicepresident de la Comissió Europea. Pel bé de la ciutadania europea, caldria que els governants anessin el més lluny possible amb el nou Tractat, amb la finalitat d’avançar amb l’Europa política, tant necessària si no volem perdre el tren de ser influents en el món.

I pel que fa a les realitats nacionals sense estat, com és el cas de Catalunya, aquest nou Tractat res de res, de manera que l’eslògan de la UE: units en la diversitat, és vàlid per les realitats estatals, però no per les nacionals. De fet, la UE és una unió d’estats i així també ho entenen a Brussel·les, de manera que s’haurà de seguir insistint i treballant.