L’onze de setembre és una data molt significativa per tres fets crucials en diferents moments i àmbits. Durant molts anys, l’onze de setembre només era clau pel poble català, després, l’any 1973, va ser crucial per la democràcia i el poble xilè i, més recentment, concretament el 2001, l’onze de setembre ha pres un significat global, després de l’atemptat a les torres bessones i al Pentàgon.
Sovint se’ns diu que la situació política és inamovible, de fet, els que ho solen dir són els que tenen el poder i no el volen canviar ni cedir, però, els fets de l’onze de setembre descrits ens demostren que hi ha moments històrics en què les coses canvien i canvien pel bé d’uns i per desastre d’altres.

A més, si fem cas a la història europea recent, podem constatar que el mapa geopolític ha canviat substancialment, no només amb la construcció de la Unió Europea, sinó també amb el sorgiment d’estats nous o d’altres que ja ho havien sigut, provinents de la descomposició de la URSS, de Iugoslàvia o d’altres situacions, com són Estònia, Letònia, Lituània, Croàcia, Eslovènia, Txèquia, Eslovàquia, etc. Tot això ens demostra que la política i la societat són canviants i que res és per sempre.

En aquest escenari convindria que els estats i la Unió Europea, com a organització supra-estatal, tinguessin clar les realitats nacionals, no estatals, que hi ha en el marc comunitari, amb la finalitat que tots els col·lectius humans es sentissin integrats i a gust a la Unió Europea. Així, convindria que Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres realitats nacionals, trobessin el seu paper i disposessin de prou sobirania per sentir-se còmodes i part integrant amb plena participació de les decisions que es prenen a Brussel·les. De ben segur que un procés d’aquesta naturalesa, centrat en el diàleg i la negociació, seria positiu per tots els actors i per la Unió Europea en general.