El divendres passat l'Institut d'Estudis Catalans, en el marc del seu centenari, va organitzar una jornada per reflexionar sobre Catalunya i Europa. En el debat final hi varen haver dues interessants ponències per part d'Enoch Albertí i de Carles Gasòliba. Molt ben argumentades i exposades amb claredat, és impossible exposar-les totes en un espai reduït, de manera que detallaré el que a mi em va semblar més rellevant.
Una referència recurrent va ser que el problema principal és que Catalunya no és un estat i com que la Unió Europea és una unió d'estats, tot el que pot ser Catalunya a Europa ha de passar per l'aprovació de l'estat espanyol. Però, al ser Catalunya una regió amb capacitat legislativa (n'hi ha 74 a la Unió Europea) i amb una cultura diferenciada evident, especialment, pel que fa a la llengua (la desena més parlada entre les 23 oficials de la UE) i comptant amb la voluntat de l'estat, fa que tingui una certa representativitat i existència en el si de la UE. El català, tot i que no és oficial, sí que té una petita presència a les Institucions i els consellers de la Generalitat poden ser presents a Brussel.les de la mà de l'estat, pels temes que els hi afectin i coordinats amb les altres comunitats autònomes. Poca cosa, però menys és res.
Aquesta realitat de dependència de l'estat per ser present a Europa, ha generat una certa decepció i frustació, ja que bona part de la societat catalana tenia esperances amb la Unió Europea per veure realitzades quotes de sobirania. Després, la realitat s'ha anat imposant i la resposta de Brussel·les sempre és la mateixa, que les situacions internes d'un estat s'han de resoldre internament.
Tot i això, Catalunya mai ha renunciat a ser present a Europa i hi ha posat molts mitjans per aconseguir-ho, com va ser a l'any 1982 (4 anys abans de l'entrada de l'estat espanyol) amb la creació del Patronat Català Pro Europa, que ha desenvolupat tasques de formació, informació i representació de Catalunya a Europa.
En definitiva, ja veieu que si Catalunya fos un estat, Brussel·les ens tindria perfectament reconeguts. De fet, però, som el que som i tenim el que tenim, de manera que el que es tracta ara és de desenvolupar al màxim l'Estatut pel que fa a les relacions exteriors i des de la política i de la societat civil continuar treballant en clau europea i amb voluntat de guanyar espais de representació. Segur que fora de la UE, Catalunya estaria molt pitjor.
