Se n’ha parlat molt del concert de comiat del cantautor de Verges, de manera que no en descobriré res de nou pel que representa a l’àmbit català, tota una lliçó d’una trajectòria vital, la d’en Lluís Llach, en la qual ha defensat la llibertat, la identitat i la llengua del seu poble, del nostre poble. Gràcies, Lluís, per tot el que has fet, pel que ens has fet gaudir i vibrar i pel que representes pel país i la seva gent.
Voldria, però, ressaltar la importància que té també a l’àmbit europeu, a la Unió Europea, que té com a lema units en la diversitat, i resulta que la identitat del país i la llengua que ha defensat el cantautor durant la tota la seva carrera musical no hi és reconeguda, i no hi ha cap dubte que Catalunya i el català són una nació i una llengua europees. La única limitació que tenen és que Catalunya no és un estat i per això la Unió Europea, que és una unió d’estats, no reconeix Catalunya ni el català amb tota la seva plenitud.
És per tot això que la trajectòria d’en Lluís Llach és una mostra més i molt significativa de la lluita pel reconeixement del català arreu. De fet és una mostra de com es pot viure amb normalitat usant el propi idioma, fet que hauria de ser del tot habitual, però la realitat política de Catalunya ens demostra que encara és una reivindicació. El nombre de seguidors que té en Lluís també demostra, a part de la seva indubtable qualitat musical, un interès i voluntat de defensa de la llibertat, la identitat i la llengua d’un poble, del poble català, que és un poble europeu.
I és en aquest escenari on veig el lligam de la trajectòria del cantant i del seu concert de comiat amb Europa, en el sentit que tot el que reivindiquen el cantant i els seus seguidors forma part de la diversitat europea, diversitat, per altra part, que la Unió Europea no recull, ja que l’entén en clau estatal. Seria una bona ocasió que els polítics que varen assistir en el ja emblemàtic concert de comiat, fessin servir la seva influència per fer saber, als governants de l’estat i als de les institucions comunitàries, la força i vitalitat que destil·la la llengua catalana i, per tant, demanar-ne l’oficialitat.
