En les últimes dècades, els moviments polítics i socials nacionalistes dels Països Catalans han centrat el seu discurs en qüestions tan importants com el futur de la llengua o el reconeixement de la nostra realitat nacional per part de l’Estat espanyol i les institucions comunitàries, entre altres, deixant fora del debat –amb algunes excepcions- el territori com un element destacat més de la construcció nacional. La degradació i l’empobriment del paisatge és una realitat àmpliament reconeguda i constitueix un repte que no és exclusiu de Catalunya ni dels Països Catalans, però que ens toca especialment ja que està afectant el territori que dóna sentit al nostre sentiment com a catalans, valencians, mallorquins, etc.
Malauradament, el país ha oblidat per complet el paper tan significatiu que va tenir el paisatge en la gestació del pensament catalanista contemporani, sobretot a finals del segle XIX i durant les primeres dècades del XX. No obstant, actualment la defensa del paisatge i del territori encara pren en moltes ocasions un caràcter nacional, a més del físic. No és estranya la presència de nombroses senyeres i estelades, mostrades sobretot pel catalanisme i per l’independentisme parlamentari i extraparlamentari, en les reivindicacions contra el projecte de transvasament de l’Ebre o la lluita contra la construcció del Quart Cinturó o l’autovia d’Eivissa, entre altres. No passa el mateix, però, amb la majoria de les reivindicacions fetes pels col·lectius ecologistes amb més afiliació a casa nostra. Entitats com Greenpeace o Ecologistes en Acció, adscrites a una entitat estatal, defensen seriosament el paisatge i el medi ambient, però ho fan amb una escassa o nul·la sensibilitat per la qüestió nacional.
La societat civil que no prové de l’ecologisme té també un important paper en el projecte de construcció nacional. Les entitats que són referència en àmbits com la llengua i la cultura haurien de fer aflorar en els seus àmbits de discussió el debat territorial en el mateix grau que la dimensió cultural, social o històrica. En aquest sentit cal elogiar, però ja queda massa lluny, la publicació el 1988 del Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans amb el suport d’Òmnium Cultural. Aquest paper rellevant de la societat civil, ara més protagonista que mai per la creixent desafecció social per la classe política, és reivindicat per l’ambientòleg Arnau Queralt, director del Patronat Català Pro Europa, en un entrevista publicada l’any 2006 a Debat Nacionalista: “Les entitats que estan reclamant una implicació forta en el debat sobre el país han d’incorporar necessàriament la visió territorial en el seu argumentari. No té cap mena de sentit que una organització civil que s’impliqui en el futur de Catalunya només es posicioni sobre unes parcel·les concretes de la realitat nacional, perquè voldria dir que té una visió parcial de la catalanitat.” Per sort, sorgeixen indicis que van en aquesta direcció, com el recent naixement de l’Institut del Territori sota el paraigües del Centre de Cultura Contemporània Octubre del País Valencià.
Seria bo que el paisatge i la identitat territorial s’incorporessin com un eix bàsic de debat de país en els cercles catalanistes i independentistes, en els quals la discussió continua centrant-se sobretot en l’àmbit de la història, la cultura i l’economia. El país necessita que els nous líders polítics, econòmics, culturals i socials –on s’inclou l’ecologisme- tinguin una visió global de Catalunya, del nacionalisme i de l’independentisme que inclogui també el paisatge i la seva identitat com un eix bàsic de la construcció nacional. L’Escola de Tardor que celebra ERC aquest cap de setmana amb el títol “Sostenibilitat: superant els tòpics”, el debat sobre la refundació del catalanisme endegat per Convergència Democràtica de Catalunya, la Convenció pel Futur impulsada per Ramon Obiols i el col·lectiu Nou Cicle, o els debats sobre el sobiranisme nascuts de les noves plataformes aparegudes últimament a casa nostra, entre altres iniciatives, són magnífiques oportunitats per avançar-hi.
