L’evolució urbanística d’Andorra en les darreres dècades ha estat i continua sent un motiu de preocupació, atès que amenaça greument la sostenibilitat del Principat. Conscients d’això, l'excap de Govern, Òscar Ribas, acompanyat dels representants dels tres partits polítics andorrans amb representació parlamentària, va comparèixer el 4 de gener de 2007 per anunciar solemnement, en nom del Consell General, la creació imminent d’una fundació consagrada a la preservació dels paisatges andorrans. Aquesta fou una de les notícies més destacades i positives en l’àmbit del territori dels Països Catalans en els primers dies de l’any 2007. La Fundació, que tenia com referència més propera la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya, es presentà amb la missió la preservar el patrimoni natural andorrà a través de l’adquisició i gestió d'espais no edificats i amb un interès paisatgístic que estiguin sota l'amenaça de l'especulació. La fundació havia de néixer sense poder expropiar ni edificar dins d’aquests espais, sense tenir ànim de lucre, finançada amb capital públic i privat, i regida pel dret privat. Una de les principals peculiaritats de la nova Fundació és que els seus comptes havien de ser auditats pel Tribunal de Comptes andorrà, fet que en garantia la transparència.

El 28 de desembre de 2007, amb una proposta d’acord portada al Consell General, semblava que la Fundació començava a ser una realitat. Però el projecte de Fundació, que havia d’iniciar la seva activitat el febrer de 2007, continua un any i mig després encallada sense disposar d’uns estatuts definitius.

El desenvolupament urbanístic que ha tingut Andorra en els últims anys ha seguit un model que no ha de ser imitat per cap altra part del Pirineu. La Vall d’Aran o la Cerdanya, per exemple, s’han adonat que el progrés dels seus territoris ha d’anar per altres camins, basats en la diversificació de l’economia (intentant evitar un model depenent eminentment de l’esquí) i respecte pel medi. L’existència a Andorra d’una fundació com la que continua pendent de materialitzar-se, acompanyada d’un suport legislatiu i polític important en aquesta matèria, serien sense cap mena de dubte, passos molt importants per a la conservació dels paisatges andorrans, que són un dels principals recursos estratègics amb els quals compta el petit estat pirinenc.