La sequera que ha patit Catalunya en els darrers mesos ha provocat que els governs, l'espanyol per voluntat i el català per incapacitat, hagin deixat de banda la política de gestió de la demanda d'aigua, emmarcada en l'anomenada Nova Cultura de l'Aigua, i hagin apostat clarament per una política d'augment de l'oferta. D'entre els mecanismes que s'han proposat en els últims mesos -transvasament entre conques, aport d'aigua en vaixell o dessaladores- el que ha comptat amb un més ampli suport i consens entre la societat la classe política és el d'augmentar el nombre de plantes dessaladores i augmentar la capacitat de les ja existents.
La dessalació d’aigua és una alternativa que compta, a més, amb beneficis indirectes, com la disminució de la pressió sobre les reserves dels aqüífers de la costa, i evita alhora problemes de salinització. Arreu del món també ha millorat la percepció que es té de la dessalació com una solució per satisfer l’augment de la demanda d’aigua dolça. En els darrers 15 anys, per exemple, la producció diària d’aigua ha passat de 13 milions de m3 a 23 milions de m3, en les 12.500 dessaladores que operen arreu del món, especialment localitzades als països rics en petroli del Golf Pèrsic.
No obstant, quan tractem la dessalació hem de tenir en compte que el procés és car i augmenta la dependència energètica del país. La dessalació es converteix així en un intercanvi entre sequera i emissions. En altres paraules, a les centrals més modernes amb sistemes de recuperació de l’energia, per obtenir un m3 d’aigua es necessiten 4 – 5 kWh d’electricitat.
Tenint això present, el govern de la Generalitat hauria de seguir la línia de polítiques hídriques que ja havia iniciat, en el marc de la gestió de la demanda, de l’estalvi, de la reutilització o de l’increment de l’eficiència i no enfortir excessivament la dependència energètica i hídrica del país amb la dessalació. Durant el darrer període de sequera la població ha estat capaç de reduir substancialment el consum domèstic d’aigua amb un simple canvi d’hàbits. El futur passa, per tant, per optimitzar les tècniques de rec agrícola, disminuir el consum domèstic, adequar la qualitat de l’aigua al requeriment de cada ús: industrial, domèstic, etc; la utilització de noves fonts de proveïment com les aigües pluvials i grises o el manteniment dels sistemes de conducció; en definitiva, preparar-nos estructuralment per als propers períodes de sequera, que poden ser més severs que el darrer.
