En els últims mesos la Generalitat ha intentat endegar, per primera vegada, polítiques públiques ambicioses per afrontar el problema de l'habitatge. Aquest esforç s'ha materialitzat avui amb la signatura del Pacte Nacional per a l'Habitatge 2007-2016 amb els agents socials i econòmics, que no ha comptat amb el consens de tots els partits que conformen el Parlament Català ni la benedicció de tots els sectors socials, però que sens dubte suposa un pas endavant respecte la situació actual. Si aquest Pacte és o no suficient per resoldre el greu problema de l'habitatge que pateix el nostre país ho sabrem d'aquí a uns anys -seria desitjable que fos així- i no és motiu d'aquesta crònica.
Els factors que han originat aquest Pacte són més que evidents i alguns venen de lluny. Un llarg període de deu anys de forta inflació de preus en el mercat immobiliari ha portat a una discrepància extraordinària entre l'evolució dels salaris i l'evolució del cost de l'habitatge (entre l'any 1997 i l'any 2006, per exemple, els salaris mitjans de Catalunya han crescut un 30%, mentre que els preus mitjans dels habitatges de Catalunya han pujat un 245%). En aquest mateix període s'han incrementat els préstecs hipotecaris, provocant que les famílies s'hagin endeutat fins a límits que posen en perill no només la seva solvència davant els crèdits compromesos, sinó també la seva capacitat de consum o el necessari manteniment de l'habitatge. El mercat d'habitatge de lloguer, a més, tampoc ha estat una alternativa per aquell segment de població amb menys recursos de la població.
És per aquests motius i per molts altres també preocupants que la Generalitat ha signat un pacte que té cinc reptes principals: millorar l'accés a l'habitatge, especialment dels joves; millorar les condicions del parc d'habitatges; millorar l'allotjament de la gent gran i de les persones amb discapacitat; prevenir l'exclusió social residencial; garantir un allotjament digne i adequat a les llars mal allotjades.
Pot semblar estrany, d'entrada, que en una crònica dedicada a temes de territori i sostenibilitat es faci esment a un pacte d'aquestes característiques. Però malauradament el lligam ha acabat sent, amb els anys, cada vegada més evident i preocupant. Els paisatges que contemplem a moltes parts de Catalunya, sobretot a la Regió Metropolitana de Barcelona, a la costa, al Pirineu, al voltant de la resta d'indrets turístics o prop de les principals infraestructures de comunicació, són el resultat en bona part d'una manca d'una política clara i valenta d'habitatge que s'hauria d'haver basat més en prioritzar el parc construït o en compactar els nous emplaçaments d'habitatges que no pas en afavorir una extensió desmesurada de les zones residencials, amb els efectes perjudicials que això ha reportat pels nostres paisatges.
La "nova" política d'habitatge ha de fer front als cinc reptes plantejats anteriorment, però ho ha de fer acotant al màxim sobre el territori les necessitats de nova edificació, indicant la idoneïtat dels emplaçaments dels nous creixements urbanístics, basats en el model de ciutat compacta, i fer-ho de manera coordinada amb les estratègies de planificació territorial que impulsa la mateixa Generalitat. En el terreny més ambiental, és fonamental també que la Generalitat busqui els mecanismes més idonis que acabin per millorar l'eficiència energètica dels edificis i habitatges com a mesura per frenar els efectes del canvi climàtic des de l'àmbit de l'habitatge.
