Que a aquestes alçades el Govern ja pensi més en les eleccions que en el propi fet de governar no impedeix, afortunadament, que continuï fent passos per millorar les condicions del nostre territori. Des de fa unes setmanes sembla que s’hi apressi. I és d’agrair, tenint present en quin estat de degradació es troben molts paisatges de zones turístiques del litoral i de muntanya del nostre país, o de la Regió Metropolitana de Barcelona. Els últims passos són l’aprovació a principis de setembre del projecte de Xarxa Natura 2000 i, fa poc més d’una setmana, del Decret que desenvolupa la Llei de Paisatge, aprovada el 2005. Si parlem de territori, l’últim Govern de la Generalitat deixa com a llegat, a més a més de les esmentades iniciatives, una llei d’urbanisme més respectuosa amb l’entorn i menys avantatjosa pels promotors, la creació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, el desenvolupament del Pla de protecció del litoral (que havia quedat sobre la taula del govern anterior però mai s’havia acabat de llençar) o un Pla Territorial de l’Alt Pirineu que fomenta un planejament més basat en la contenció i la mesura del que estàvem acostumats a veure abans.
No obstant això, l’anunci precipitat de cita electoral per a l’1 de novembre ha impedit l’aprovació definitiva d’altres iniciatives i que ara quedaran pendents, com la proposta de llei d’avaluació ambiental de plans i programes o una proposta de Decret que regula la implantació de l’energia solar a fi d’evitar un creixement desordenat de l’activitat. Ara bé, una de les principals assignatures pendents del govern actual haurà estat la de no aprovar la Llei de l’Habitatge. D’entrada pot semblar estrany que en una crònica dedicada a temes de territori i sostenibilitat es faci esment a una llei d’aquestes característiques.
La majoria dels mitjans de comunicació, quan en parlen, la relacionen sobretot amb els preus de l’habitatge. I fan bé. O mig bé. Perquè si tenim el territori que tenim, sobretot el de la costa, del Pirineu o de la Regió Metropolitana de Barcelona, és en bona part gràcies a la manca d’una política clara i valenta d’habitatge que aconsegueixi frenar definitivament l’especulació i, de retruc, la proliferació d’edificis construïts amb objectius econòmics confusos i amb efectes perjudicials pel nostres paisatges.