Afirmen els nord-americans que una societat civil forta precisa d'uns mitjans de comunicació independents. Qualsevol país que aspiri a tenir una bona salut democràtica necessita ràdios, diaris i televisions amb capacitat de crítica interna i per defensar-se dels atacs de fora. I és evident que els principals mitjans de comunicació catalans no compleixen aquest requisit.
Potser el cas més paradigmàtic són els diaris. El primer handicap a què s'han d'enfrontar els lectors catalans és que la majoria d'ells estan escrits en castellà. Només l'Avui i El Punt -si deixem de banda la premsa comarcal- són diaris pensats i escrits en català. El Periódico almenys es tradueix al català, tot i que el cost per l'empresa és pràcticament nul gràcies a les subvencions que rep. La Vanguardia, ni tan sols això. El diari més antic de Catalunya ha estat incapaç de fer una aposta pel català en la seva centenària història.
El principal problema, però, no és la llengua amb què s'editen, sinó la dependència que tenen tots els diaris del poder polític i la manca d'empresaris amb sentit de país. Sense anar més lluny La Vanguardia s'ha espanyolitzat moltíssim en els darrers temps. No es tracta tant de la legítima crítica al govern català o a legitimar moltes actuacions unilaterals del govern espanyol, sinó més aviat de la crítica i la pressió sistemàtica que es fa sobre els partits nacionalistes catalans. El tracte a Esquerra -tot i els mèrits acumulats per alguns dels seus dirigents- és sempre de menyspreu. Sistemàticament, les decisions que prenen els consellers d'ERC són revisades amb lupa, cosa que no passa ni amb el PSC, ni tampoc amb Iniciativa. El sector sobiranista de CiU també és castigat des de La Vanguardia, on Duran i Lleida té màniga ampla. El diari ha intentat frenar el que ells anomenen "aventuras soberanistas" dels convergents com el concert econòmic.
A l'altra banda, hi ha El Periódico, un diari que a fet de la defensa acrítica del govern la seva bandera. El tractament de la crisi de la sequera, amagant les contradiccions dels partits, n'és l'exemple paradigmàtic. Tant ICV com, sobretot, el PSC reben un tracte de benevolència molt dubtós, si tenim en compte les generoses subvencions de la Diputació de Barcelona al diari. Paradoxalment, el tracte a Esquerra, sobretot quan critica els socis, s'assembla molt al de La Vanguardia. I, el que és pitjor, tot plegat podria radicalitzar-se amb la nova propietat del diari.
El panorama, doncs, és especialment preocupant. Ara mateix, ni l'Avui ni el Punt tenen la capacitat de corregir la negativa influència que aquests dos diaris exerceixen a la societat catalana. La crítica només l'exerceixen amb els més febles i els atacs espanyols no només no els repelleixen sinó que en ocasions els donen cobertura moral.
