La Plataforma Sobirania i Progrés, impulsada des de diversos àmbits de la societat civil, iniciava els seus primers passos l’octubre passat, tot just un mes abans que se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya. Durant la campanya electoral hi va haver escasses referències –alguns partits cap ni una- a la necessitat d’avançar en la sobirania i el progrés econòmic i social del país. Amb l’Estatut aprovat, amb prou feines es van fer promeses respecte a un desplegament més o menys ampli de les competències que atribueix al Govern català, amb el vist i plau, és clar, de Madrid.  La Plataforma doncs, oferia a la societat un discurs pràcticament exclusiu en aquest sentit, mentre reclamava a tots els partits que expliquessin de forma clara quins eren els seus objectius en matèria de sobirania i progrés l’endemà de l’1-N. No van obtenir respostes clares, durant quinze dies de campanya, les discussions anaven per un altre cantó, els pactes postelectorals i els muntatges audiovisuals de CiU. Dos mesos després de la seva presentació, la Plataforma compta amb 7.400 adhesions, que es comprometen a donar suport a les iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
Però es planteja altres objectius, que potser se situen més en el terreny de l’idealisme i la bona fe que no pas en el de la realitat que ofereix aquest país avui. La Plataforma anuncia que quan arribin a les 10.000 adhesions, impulsarà tres accions de gran abast. La primera, promoure una iniciativa legislativa popular –calen 500.000 signatures- perquè el Parlament de Catalunya faci un referèndum d’autodeterminació. Aquest punt presenta diverses dificultats, entre les quals, mobilitzar prou gent com perquè la institució prengui en consideració la demanda, i en segon lloc, i aquesta és la gran dificultat, que els partits la votessin.
D’altra banda, promouran l’objecció fiscal a l’estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fi a l’espoli fiscal. Una fita impossible amb l’Estatut actual, que ja deixa clar que la sobirania fiscal és encara molt lluny. I a més, el 2007 s’haurà de renegociar la Lofca –llei de finançament de les comunitats autònomes- en una taula multilateral on la resta de comunitats no voldran que Catalunya avanci cap a la sobirania fiscal. Finalment, s’apostarà per la internacionalització del procés cap a la sobirania dels PPCC i el suport d’altres nacions, com Montenegro, Escòcia i el Quebec.
Potser en aquest àmbit és on es poden fer més esforços des de la societat civil, per donar a conèixer la realitat catalana més enllà de les nostres fronteres, buscant els canals de comunicació adients, aquells que no puguin ser tallats per les institucions o els partits polítics que vulguin impedir-ne la seva difusió exterior.