La situació ja fa temps que s'ha convertit en insostenible. Però el que continua fent l'Estat en matèria d'infraestructures és riure's de Catalunya. A cada bugada, dos llençols menys. Cada estudi que es publica aporta noves dades a l'escandalós greuge comparatiu del cas català amb la resta de territoris de l'Estat. Fa una setmana era el diari AVUI qui demostrava que només el 6% dels 1.300 quilòmetres d'autovia que està construint el ministeri de Foment, era al Principat. Avui, en canvi, ha estat el Gremi de Constructors d'Obres de Barcelona i Comarques qui ha xifrat en 4.000 milions d'euros les inversions que l'Estat deu a Catalunya des que es va aprovar l'Estatut.
El president de l'entitat gremial, Néstor Turró, va explicar que, segons els seus càlculs l'administració de l'Estat ha de confirmar "els 4.000 milions d'euros en inversions pendents per al 2008" que, la disposició addicional tercera del text estatutari preveuen. Un nou deute que cal acumular al dèficit històric que Catalunya pateix des de l'inici dels anys 80. Tot i la rotunditat de les xifres, però, hi ha qui encara defensa l'actual govern espanyol. De fet, en l'assemblea anual del Gremi de Constructors, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, es va mostrar confiat en què "el Govern espanyol satisfarà els seus compromisos d'inversió amb Catalunya".
Les mostres de confiança cega cap a Espanya dels nostres polítics estan començant a cansar. De fet, entre l'empresariat català hi ha la sensació que en les negociacions per formar nou govern, els dos grans partits de Catalunya, CiU i PSC s'estan tornant a equivocar. Com en la legislatura passada les negociacions s'estan tornant a basar en aspectes més simbòlics que no pas en contraprestacions polítiques o econòmiques. En el cas del convergents, ningú entén perquè fan causus beli de l'elecció com a president del Congrés de José Bono. Al cap i a la fi, potser Bono és qui millor retrata el que és Espanya.
Però el cas més greu, i preocupant, és el del PSC. Tot el que guanya en unes eleccions generals a Catalunya per la por del PP, ho perd quan els seus dirigents agafen el pont aeri per negociar amb els seus correligionaris espanyols. Les paraules de Nadal són una prèdica al desert, perquè el que està negociant el seu partit a Madrid no és una millora del finançament. Ni tan sols el pagament del que deu l'Estat a Catalunya. És només el nom dels dos ministres catalans que, per quota, toquen. A aquest pas ni peix ni cove ni res que s'hi assembli.
