La catalana és una nació poc acostumada a les ovelles que sobresurten del ramat. La societat catalana castiga massa vegades els valents. Aquells que desafien el stato quo. Li va passar a Esquerra Republicana el 2003, quan amb tot l'afer de Perpinyà es va haver d'enfrontar a una brutal campanya de desprestigi que, atenció, no només venia dels mitjans de Madrid. Llavors tan el Periódico com la Vanguardia van fustigar el president d'Esquerra fins a traspassar els límits del bon gust periodístic. També a Artur Mas li ha passat una cosa semblant. El líder de CiU és acusat una vegada i una altra de petulant i xuleta per fer afirmacions òbvies sobre el tripartit. A Oriol Pujol, sense anar més lluny, se li ha fet demanar perdó per un comentari fet fora de micròfon que la majoria de catalanoparlants ha fet alguna vegada.
Però el cas més flagrant de tots l'ha patit el president del Barça Joan Laporta. I ara, passada la tempesta del vot de censura, és de justícia denunciar la campanya de destrucció a què ha estat sotmès. El líder barcelonista reuneix dues característiques que senten molt malament al statu quo català. És independentista i és arrogant. I, sí, ha comès alguns errors de forma, però en una moció de censura es valora si la gestió del l'entitat ha estat satisfactòria.
I en aquest punt, poc hi ha a discutir sobre l'obra de govern de Laporta i la seva junta. Econòmicament, avui el Barça és juntament amb el Real Madrid i el Manchester United l'únic equip que supera els 300 milions d'euros d'ingressos anuals. I el mèrit és doble perquè quan van heretar el club de l'època Gaspart, el deute acumulat superava aquesta xifra d'ingressos. Esportivament, la gestió de Laporta ha estat molt positiva. Dues lligues i una Copa d'Europa -la segona a la història de l'entitat- en cinc anys. El Camp Nou ha vist en acció els millors jugadors del món en aquests últims anys.
La premsa, però, ha oblidat tota l'obra de govern i s'ha centrat en els errors del president. Han magnificat fins a extrems les seves sortides de to i, quan ha convingut se l'ha difamat gratuïtament. S'han arribat a publicar barbaritats sense proves. Des que compartia farres amb els jugadors fins a insinuar que era cocainòman. Les injuries, com sempre passa a la premsa esportiva i les tertúlies de ràdio, han quedat impunes. Especialment vergonyosa ha estat l'actuació del grup Godó en tot aquest afer. Des que Laporta es va negar a actuar als seus dictats, El Mundo Deportivo i La Vanguardia han encapçalat la campanya per destruir-lo. Primer creant mala maror al vestidor i, un cop perduda la temporada, girant la situació contra la junta.
Però, de moment, la jugada els ha sortit malament. Tot i les desercions d'alguns membres de la junta, Laporta ha aguantat. I, si la temporada comença bé, aguantarà fins el final del mandat. I, si ho fa, donarà una lliçó d'humilitat, resistència i valentia que cap polític d'aquest país ha fet mai. Enfrontar-se al primer grup mediàtic del país i sortir-ne vencedor.
