Un dels retrets que es poden fer als 23 anys de mandat de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat és que va ser incapaç d'oferir el context necessari perquè es creessin entitats i col·lectius forts i alhora netament sobiranistes a la societat civil. En part, la tèbia resposta a l'acord de finançament, no només per
la manca de respostes clares sinó per l'absència d'un debat seriós, es deu a la falta d'unes entitats i mitjans de comunicació prou forts per aguantar l'onada de triomfalisme que ha desencadenat el govern.
No es tracta tant de fer una crítica a la manera d'actuar del tripartit, com de provocar un debat per alcarir posicions. Si el sistema de finançament compleix el que dictamina l'Estatut. Si amb l'aplicació gradual Catalunya tindrà prou instruments per sortir de la crisi o si, a la llarga, aquest finançament servirà per reduir el dèficit fiscal. El gran problema és que en aquests moments no hi ha cap entitat ni mitjà de comunicació prou independent del poder polític per donar una opinió objectiva i imparcial.
No s'entén, per exemple, el servilisme amb què han actuat entitats com la Cambra, Foment del Treball o els sindicats en aquestes dues últimes setmanes. Entitats teòricament independents del poder polític, però que a l'hora de la veritat han demostrat que els interessos de classe o de grup són més forts que no pas el seu compromís amb Catalunya. s clar que altres entitats sí que han estat capaces de criticar directament l'acord. s el cas de la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés o el Cercle d'Estudis Sobiranistes.
També Òmnium ha explicitat les seves reserves a l'acord, tot i que d'una forma discreta. Totes aquestes entitats crítiques, però, s'han trobat amb l'impediment de sortir en una mitjans de comunicació massa depenents de les ajudes públiques. Amb aquest panorama no és estrany que només hàgim sentit veus crítiques a títol individual. El professor Sala Martín, el sempre lúcid Salvador Cardús, el notari López Tena o, el cada vegada més polític Joan Laporta, han estat de les poques veus que han posat en dubte la versió oficial. Cal, doncs, un ressorgiment de l'esperit crític de la societat civil i això només pot arribar de la mà de la independència del poder polític.
