L'atur i la precarietat laboral, el funcionament de l'economia i l'habitatge era el que més preocupava els catalans el 2005, segons el primer Baròmetre d'Opinió Política realitzat pel Centre d'Estudis d'Opinió. Aquest també concloïa que la reforma de l'Estatut no era percebuda per la gent com un problema, malgrat que monopolitzés tots els debats polítics i les picabaralles entre les diferents formacions.
La conclusió que aleshores se'n va treure dels resultats fou que el que més preocupa els ciutadans no és allò del que més parlen els polítics -el 61% dels enquestats mai parlaven de política-, una circumstància que explicaria, a parer de Colomé, "el cert malestar entre l'opinió pública, que està desencisada i descontenta".
Un prova d'aquest malestar la vam trobar a les urnes el 18 de juny de 2006, quan tot just la participació en el referèndum per a l'aprovació de l'Estatut va arribar al 50%. Dos anys més tard, els resultats que ha abocat el darrer estudi del CEO presentat abans que comencés la campanya per a les eleccions municipals d'aquest diumenge, han modificat alguns aspectes de l'opinió de la societat catalana. Per primera vegada, els catalans situen com a principal problema, per davant de la immigració i la inseguretat ciutadana, l'habitatge, i la manca o el servei deficient de les infrastructures de transport apareixen com una nova inquietud. L'atur i la precarietat laboral es mantenen també al capdavant de les preocupacions ciutadanes. Les relacions Catalunya-Espanya només apareixen com a preocupació del 8,9% dels enquestats.
Tot i que la campanya va començar com totes, amb vaguetats i promeses en forma de xifres sense concretar d'on han de sortir els diners per executar-les, en aquesta ocasió els candidats a l'alcaldia de Barcelona, que és on la caixa municipal és més potent, han posat sobre la taula, probablement perquè han coincidit en el temps, problemes que semblen més propers a les inquietuds dels veïns, com ara l'habitatge, el pas del TGV per la ciutat, els problemes de Rodalies Renfe o la seguretat i la immigració. Però com sempre, i aquí no hi ha cap diferència amb totes les altres campanyes electorals, cada partit ha utilitzat aquestes qüestions per llançar ganivets contra l'adversari, si convé també al soci de govern, traslladant un debat que hauria de ser municipal i per al votant de cada ciutat, al Govern de Catalunya.
Fa la impressió que les formacions es prenen les municipals com una prova per veure el desgast o reforçament dels seus votants nacionals. Potser per això cap dels candidats ha sabut exposar amb claredat una solució, per exemple, a la manca d'habitatge accessible a Barcelona, o s'ha enfrontat directament al govern de Zapatero perquè d'una vegada per totes faci efectiu un dret que està establert en l'Estatut que ell va acceptar, el traspàs de la gestió de Rodalies. Encara queden uns dies de campanya, i potser els candidats d'arreu del país tenen cops d'efecte a punt per evitar el que ja va passar en la darrera consulta, que la meitat dels ciutadans van buscar-se una alternativa a la visita al collegi electoral.
