Les ciutats franceses s’han tornat ingovernables des que el passat 27 d’octubre va iniciar-se la revolta de milers de joves francesos d’origen immigrant. En arribar la nit, França crema pels quatre costats i les destruccions de cotxes, escoles, autobusos, etc, han obligat el govern a ampliar fins a tres mesos l’estat d’emergència. Hi ha una quasi unanimi Les ciutats franceses s’han tornat ingovernables des que el passat 27 d’octubre va iniciar-se la revolta de milers de joves francesos d’origen immigrant. En arribar la nit, França crema pels quatre costats i les destruccions de cotxes, escoles, autobusos, etc, han obligat el govern a ampliar fins a tres mesos l’estat d’emergència. Hi ha una quasi unanimitat per part d’analistes, sociòlegs, politòlegs i gran part de la classe política a l’hora d’assenyalar com a causes de la revolta problemes socials i econòmics i, en segon terme, factors culturals. El que és clar és que s’està vivint el fracàs del model assimilacionista francès, de la mateixa manera que les bombes de Londres del passat juliol i l’assassinat del cineasta Theo van Gogh a Holanda van demostrar les carències del model multicultural respecte el fenomen migratori. Però el que s’ha passat per alt en l’allau de comentaris, opinions i anàlisis sobre el tema és el problema de les mentalitats i de les ideologies. Tothom està convençut que els nois que es dediquen a cremar cotxes són de classe baixa, és a dir, sense recursos econòmics, que tenen problemes amb la escola i per això les cremen, i que el seu origen immigrant els tanca les portes del futur laboral. També creuen que els barris en què viuen són guetos. Ara bé, no s’ha parlat gairebé gens del fet que la societat que genera tots aquests problemes està amarada de racisme, una de les causes principals d’exclusió de centenars de milers d’immigrants, sobretot els procedents del continent africà. No es parla que les societats britànica i francesa poden ser més o menys tolerants però una gran part de la població no és oberta sinó tancada davant el veïnatge dels nouvinguts. El cas britànic és el d’una societat fortament classista -mireu el seu sistema educatiu i de formació de les elits dirigents- i en el francès hi ha un fort sentiment de racisme, segons detecten les enquestes i segons reflecteixen els resultats electorals de l’extrema dreta. Estem parlant, per tant, d’ideologia, de mentalitat collectiva. A Catalunya estem acostumats des de fa moltes dècades a rebre a centenars de milers de treballadors d’altres terres i fins ara no hem demostrat ser majoritàriament partidaris de fer fora a ningú. Tenim fama de ser tancats però molts immigrants ens veuen més oberts que a altres indrets de l’Estat. Cal ser especialment curosos en foragitar de casa nostra les mentalitats tancades i les ideologies racistes juntament amb l’atenció als problemes socials, econòmics i culturals que comporta sempre una allau de gent immigrant. No podem tenir com a exemple ni a França ni a la Gran Bretanya sinó reforçar la via catalana.