Un parell de mesos abans de la celebració de les eleccions municipals del maig de 2003 es va produir un factor d’unió entre els periodistes de Catalunya, tant els que treballaven en mitjans públics con en privats, els cada partit podia considerar dels seus i els qui mai es van sentir al servei dels interessos ideològics de cap formació. La protesta per la imposició dels blocs electorals aquell any no aportava novetats pel que fa als criteris absolutament propagandístics, i per tant, mancats de qualsevol lògica informativa.
Però el col.lectiu de periodistes ja estava massa ferit en la seva principal missió, i sovint, vocació: el deure d'informar amb rigor, veracitat i honradesa el ciutadà, i el dret a exercir aquest deure sense imposicions ni coaccions. Aleshores, periodistes de mitjans públics, on es fa la imposició política directa, van protestar i es van unir per aturar l'atac a la democràcia que imperava al a CCRTV. De seguida, els companys de mitjans privats del tot el país es van abocar a la causa, signant manifestos de suport i participant directament de la protesta. També s'hi van sumar les ràdios i televisions municipals de l'Àrea Metropolitana, on el control polític directe del partit o partits que governen poden ultrapassar els límits dels blocs electorals. Tot plegat no va tenir una traducció directa, perquè tant a les municipals com a les eleccions al Parlament de Catalunya, els blocs van continuar marcant la campanya electoral als informatius.
Però els polítics no es van adonar d'una qüestió molt més important: molts periodistes que fins aleshores havien actuat, per voluntat pròpia -a canvi d'una posició professional en algun mitjà- o per supervivència, al designi del partit que ostentés el poder en cada ciutat, també havien signat el manifest. Fins i tot s'havien rebel.lat contra una norma imposada pel partit, sigui CiU, PSC, ERC, ICV o PP, perquè tots ells van ser còmplices de pactes per repartir-se segons en pantalla. A la vegada, els anomenats comissaris polítics, periodistes situats a la cúpula d'un mitjà per vetllar pel bon funcionament de la línia editorial, es veien incapaços de frenar la protesta contra els blocs, i molts van arribar a reconèixer que el sistema de blocs era anacrònic i fins i tot perjudicial per a la imatge dels partits.
Avui, quatre anys després, els periodistes s'han de conformar a explicar a l'audiència la manca d'escrúpols democràtics dels partits polítics catalans pel que fa a mitjans de comunicació, dient, textualment, que se'ls nega el dret a informar amb honestedat. Potser és més una victòria moral que tangible en la feina del professional, però ara la societat ja sap què són els blocs i a quins interessos responen, i també saben que els professionals del periodisme sí que són honestos. Una victòria molt més dolça que qualsevol altra que pugui obtenir un partit. Sorprèn però, que cap dels partits que concorren a les eleccions i que han imposat els blocs hagi volgut entendre el missatge, almenys oficialment, perquè no hem sentit cap comentari en campanya.
Fora de micròfons, és curiós que tots els partits coincideixin en el mateix argument per defensar la permanència dels blocs: si no ho fem així, els altres -la resta de partits- ens prendran espai i manipularan la informació si controlen el mitjà. Lamentable argument, no només pels blocs, sinó perquè cada partit admet que quan un mana, controla i manipula el mitjà. Però que vigilin, perquè els periodistes ja estan conscienciats, i comencen a sentir vergonya profunda quan comparen el nostre sistema de mitjans públics amb els europeus, instal.lats en una democràcia molt més pura. Quan arribarà el dia en què els directius de la CCRTV siguin professionals que s'hagin guanyat el lloc amb unes oposicions com passa a la BBC, per exemple?
