Per molt que ho vulgui dissimular el govern, el PSOE, no ha fet els deures d'infraestructures a Catalunya. No hi ha mes en què no aparegui un informe demostrant que els dèficits d'inversió en ferrocarril, trens i carreteres són pràcticament els mateixos que en l'època del PP. O que no hi hagi reclamació d'algun estament de la societat civil perquè els socialistes han incomplert alguna promesa.
De problemes n'hem patit de tots colors: una crisi de Rodalies que ha provocat milers de pèrdues a les empreses catalanes, un sistema viari col·lapsat per la manca de noves infraestructures i, per postres, una apagada elèctrica que va fer fer el ridícul a Barcelona a les pàgines dels diaris més prestigiosos del planeta. Però probablement cap problema és tan greu per a l'economia com el taponament del creixement de l'aeroport.
Prova d'això és que la reivindicació d'un aeroport a primera divisió mundial -que vol dir un aeroport amb connexions intercontinentals- va ser la causa de la última gran manifestació conjunta de la societat civil catalana. En aquell acte a l'IESE s'hi van reunir desenes d'empresaris i personatges influents que políticament no tenien res a veure. I havia des d'insignes partidaris del PP, fins a l'empresariat tradicional convergent, els més partidaris dels socialistes i també gent pròxima a Esquerra. D'això ja fa un any. I encara estem al mateix lloc.
Potser per això, el conseller Nadal, com ha fet la majoria de les ocasions que el govern espanyol ha fallat, va decidir agafar el toro per les banyes i donar la cara davant dels empresaris. Nadal va venir a dir que ara l'executiu que tornarà a presidir José Luis Rodríguez Zapatero ja no té excusa per no canviar el model aeroportuari espanyol. Acompanyat de Pedro Nueno, el director general d'Aeroports, Oriol Balaguer, i el president de la Cambra, Nadal va reflexionar al voltant de com la connectivitat aèria forma part dels elements estratègics de la competitivitat empresarial en l'economia global. I la conclusió va ser unànime: si no hi ha aeroport intercontinental, Catalunya es convertirà en un satèl·lit més de Madrid, igual que Valladolid, Sevilla o València.
Però és clar, si de veritat és un partit catalanista, com prediquen als quatre vents els seus líders, el PSC cal que deixi de demanar paciència i salti la tanca a la banda de la reivindicació. Amb CiU debilitada pel desgast a l'oposició i amb Esquerra sota mínims al PSC ja no seguir encobrint les polítiques contra Catalunya del PSOE. De la paraula amable cal passar a l'exigència. I si amb això no n'hi ha prou cal prendre mesures. Però serà capaç el PSC de posar els interessos de Catalunya per damunt dels del PSOE? Vet aquí la prova del nou del presumpte catalanisme dels socialistes.
