Sabem des de fa uns dies per l'enquesta publicada per l'Institut d'Estudis Catalans que els catalans estem perplexos amb el temps que ens ha tocat viure.en força Els fracassos nacionals a nivell polític i empresarial, la pèrdua de competitivitat i la sensació que tenen les famílies que estem pitjor que fa uns anys semblen força evidents. I, és evident, que celebrar la Diada -dia nacional, preferim alguns- en aquest context no pot sortir gratuït al statu quo del país. Potser més que mai ahir fins i tot aquells incombustibles que no es perden un 11 de setembre estaven molt emprenyats.

I és que durant l'ofrena d'ahir al monument de Rafael de Casanova a Barcelona els xiulets van ser més intensos que fa anys. Fins i tot el Barça i TV3 han deixat de ser intocables i els que cada matí de la diada s'hi concentren els van castigar ahir amb una llarga xiulada. Ho explicava l'altra dia el president Pujol, el catalanisme s'ha quedat sense una referència clara. Sense rumb ni destinació, a mercè de les onades. I què cal dir dels partits polítics? Doncs que Esquerra ha perdut en pocs mesos la capacitat de mobilització que li havia costat molts anys i esforços guanyar. Que Convergència il·lusiona els seus, però tampoc és capaç de mobilitzar les bases de l'independentisme, que no es refia de la cúpula de dirigents ni dels socis. Els socialistes, que fa molts anys que no se senten la diada com a seva -es troben molt més còmodes per Sant Jordi- han deixat de ser considerats un partit catalanista per aquells que assisteixen a la Diada, que consideren que el catalanisme del segle XXI passa necessàriament pel sobiranisme o l'independentisme. D'Iniciativa es pot dir que també han deixat de ser el partit fresc i diferent pel que van optar molts fa només dos anys.

Amb aquest panorama, doncs, sembla clar que a més de perplexos, els que ahir van decidir sortir al carrer empunyant l'estelada estan desil·lusionats i rabiosos. La realitat és que tots els que ahir van demanr, per exemple, la millora del finançament no veuen clar com la negociaran els partits. No hi ha confiança en les institucions. I és que molt pocs han fet autocrítica de les negociacions de l'Estatut o dels pactes no sempre ben explicats.

Sembla clar, doncs, que ens trobem en un final d'etapa. En un moment que cal que sorgeixi algú o algun anhel que rescati el país de la somnolència nacional. Potser les paraules de Joan Puigcercós en una entrevista a l'AVUI siguin la clau per interpretar l'inici d'una nova etapa. s el pacte nacional allò que el país espera i necessita?