Que els nostres polítics estan perdent prestigi és una cosa palpable a l'ambient i que enquesta rere enquesta -i aquí sí que hi ha coincidència entre les del govern i les dels mitjans de comunciació- queda palès. La pèrdua de credibilitat lligada indefectiblement al fracàs de l'Estatut i a l'intent constant de pacte -submissió en algunes ocasions- amb els diferents governs espanyols de PSC, CiU i ERC ha desgastat molt als líders dels tres partits. Els lideratges de Montilla, Mas i el tàndem Carod-Puigcercós han perdut credibilitat entre els votants i força entre els seus respectius militants.
Per això no és estrany que apareguin com bolets en tardor plujosa mil i una plataformes internes o externes, a favor o en contra de les direccions dels partits. Esquerra Independentista, Plataforma per la Sobirania, Convenció pel Futur, Sobirania i Progrés o el Cercle d'Estudis Sobiranistes són totes entitats que apareixen lligades als partits i que tenen un denominador comú: la presència d'un o més noms de personatges de la societat civil (tot i que n'hi ha alguns que militen de forma anònima a algun partit) que els donen un plus de prestigi i credibilitat.
Però cap on ens condueix aquesta heterogeneïtat de plataformes? A reforçar les posicions dels partits polítics? A teixir ponts entre el que ara són illes del catalanisme? És un element més que contribueix a la confusió de les postures d'uns i altres? És un pèrdua innecessària d'energies o un esforç que tindrà recompensa pel país? Ens temem que aquestes quatre preguntes no tenen una resposta curta ni senzilla i que, evidentment, cada entitat ha de preguntar-se.
Fetes aquestes reflexions caldria que aquests corrents interns fossin capaços de trobar un mínim comú denominador i no desgastar el nom dels qui els han donat suport. Per què cremar els noms de Joel Joan, Xavier Sala i Martín, Alfons López Tena o Salvador Cardús per guanyar pugnes internes? El sentit patriòtic dels dirigents dels partits hauria de fer a que tots aquests noms -i a la llista n'hi ha molts més que aquests quatre- se'ls reserves per objectius més ambiciosos que obtenir uns quants vots més a les pròximes eleccions.
Potser és l'hora de trobar un lideratge similar al que es va produir amb l'Òmnium Cultural a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Qui o quins seran els líders que a aconseguiran canalitzar aquestes energies ara dispersades en mil i una plataformes? El que és clar, i a les enquestes ens tornem a remetre, és que la resposta no vindrà de l'interior dels partits, sinó de la societat civil.
