Va tornar del Marroc amb l'únic objectiu de tornar a unir les diferents sensibilitats del catalanisme. I és just reconèixer que s'hi està abocant amb tota la seva força. L'última idea que ha sortit del magí d'Àngel Colom és impulsar una nova Crida a la Solidaritat contra l'onada d'espanyolisme creixent a Catalunya. Evidentment, Colom és conscient que la societat catalana ha canviat molt des dels anys 80 i que un moviment cívic per tenir èxit ara ha de ser probablement molt diferent. De fet, Colom, que s'hi implicarà personalment, ni tan sols té previst mantenir el nom.
Es tracta, doncs, d'una iniciativa lloable i necessària. Ara més que mai, esgotada, de moment, la via de la negociació política amb Espanya i amb uns partits catalans immersos en les seves batalletes, calen instruments per tornar a illusionar els sectors més catalanistes del país. La nova crida ha d'implicar aquells que s'han anat desencantant amb els partits -que són molts- en els últims tres anys. Cal recuperar l'orgull de ser catalanista i reivindicar-ho sense demanar perdó a ningú. I d'això n'hauríem d'aprendre dels mateixos espanyols, que no tenen problemes a l'hora de treure la bandera i reivindicar la seva nació fins i tot a Catalunya. El catalanisme ha de tornar a ha guanyar al carrer i sortir de la semiclandestinitat. Cal recordar que la Crida dels 80 també va sorgir després de l'anomenat manifest dels 2.300, signat per espanyolistes residents a Catalunya, a favor del castellà. La situació, doncs, és força paral·lela.

A banda de fer reaccionar el país, aquesta nova Crida també hauria de servir per esperonar a CiU i ERC a buscar consensos més enllà de les reunions per fer-se la fotografia entre els seus líders. Potser més que la Casa Gran de Mas, a CiU el que li cal és explicar-se més al ciutadà de carrer que ha perdut la fe en els partits. Perquè la Casa Gran pot tenir els seu ressò als mitjans de comunicació o pot ser interessant per als sectors més intellectualitzats de la societat, però per engrescar arran de carrer calen coses més tangibles.

I per Esquerra, tres quarts del mateix. En aquests cinc anys que porten al govern, i sobretot els últims dos, els republicans han perdut el seu encant. La seva virginitat. Ja no són vistos com aquells polítics capaços d'apropar-se al carrer, sinó com a establishment. ERC, igual que CiU, torna a tenir problemes per connectar amb els que no són militants o simpatitzants.

Per tant, farien bé els dos partits, a través de les joventuts o del que sigui, de donar suport a un nou moviment cívic de protesta contra l'espanyolisme. I, si de tot plegat, se'n pot treure alguna cosa més, o si serveix per refer un nou pont en el sí del nacionalisme, benvinguda sigui la nova Crida.