El primer de maig ha tornat a centrar-se a casa nostra en una reivindicació necessària, l'establiment d'un salari mínim digne, que els sindicats xifren en 1.000 euros i que actualment és de 570 euros, menys de 100.000 de les antigues pessetes. I una novetat tan o més important, la igualtat d'oportunitats dona-home per accedir a un lloc de treball i desenvolupar-se professionalment.
Però amb un Estatut de Catalunya ja aprovat, l'1 de maig de 2007 no ha pogut celebrar la consecució d'un marc català de relacions laborals, que trenqui amb la dependència absoluta respecte al marc normatiu espanyol i que permeti que el Govern català pugui prendre decisions en qüestions tan bàsiques com la inspecció de treball o la concessió de permisos de treball per a immigrants. De fet, aquestes dues competències estan recollides en el nou Estatut, però cal que es facin efectius els traspassos d'aquestes, prèvia negociació amb l'Estat espanyol. Actualment, la competència en permisos de treball és espanyola, mentre que les inspeccions de treball, un eix fonamental per poder aplicar una política de prevenció de riscos laborals, és compartida. La Intersindical-CSC com a eix fonamental de la seva tasca, i ara la plataforma Sindicalistes per la Sobirania, que es va presentar la setmana passada i que ja ha rebut el suport d'un centenar llarg de treballadors de diferents sindicats, aposten per un veritable marc català de relacions laborals que permeti que els Països Catalans puguin legislar i gestionar la prestació d’atur, les pensions i la gestió íntegra de la Seguretat Social, així com altres aspectes bàsics de la vida laboral, com ara poder disposar d'un conveni laboral propi d’àmbit català. Segons la plataforma, “cal començar a teixir espais compartits de relacions laborals entre els diversos territoris dels Països Catalans, on els estatuts d’autonomia respectius ho permeten, i d’impulsar les relacions transfrontereres, entre els diversos estats”. I aquest primer de maig, els sindicats majoritaris i els partits polítics han “oblidat” de nou una altra reivindicació, que ja va més enllà del grau de sobiranisme de cadascú, que és que els treballadors i treballadores tinguin un IPC català i una política salarial i de pensions que es correspongui amb el nivell de vida de Catalunya, més elevat que la mitjana de l'Estat espanyol, perquè el seu poder adquisitiu no es vegi minvat pel fet que el seu país viu un espoli fiscal permanent per part d'Espanya.
