L'autoengany sembla l'estratègia de l'Estat: no veure la realitat i no connectar-hi. El ciutadà Felip de Borbó ve a Catalunya a visitar el Mobile World Congress (MWC) i acaba copsant que les coses estan canviant. Però els seus assessors i els poderosos que han fet d'Espanya el seu negoci i els seus privilegis no li ensenyen la realitat, sols s'hi atreveix un empresari jove que li nega la mà.
I després passa el massatge de la casta dels poderosos de Catalunya, que encara creuen viure al segle XIX o a mitjan segle XX. Ells decideixen, la societat civil i els ciutadans callen i obeeixen.
Ells són els privilegiats que decideixen cap on ha d'anar el país, la seva economia, la seva política, i alhora paguen una part de la classe política que els obeeix quan estan exercinit el seu mandat a canvi d'un futur assegurat a diferents consells d'administració i d'altres canongies.
Aquests empresaris, financers i sobretot alts dirigents d'empreses, es mouen a l'entorn d'un fantasmagòric fòrum Pont Aeri, i aquests són els qui conviden el ciutadà Felip de Borbó a un sopar a casa d'un milhomes de la nostra burgesia que pretén controlar, mitjançant un grup de comunicació --el Grup Godó-- el nostre president, el nostre govern i la voluntat del poble de Catalunya.
El que sap greu és que en aquest grup hi havia persones com Josep Oliu, Joan Nin i Salvador Alemany que haurien d'haver explicat la realitat de Catalunya amb més contundència, si és que no ho han fet.
La casta política del pont aeri i els seus negocis amb la llotja del Bernabéu han d'entendre que sols es representen a ells mateixos"
El ciutadà Felip de Borbó té tot el dret de reunir-se amb aquests ciutadans catalans que han viscut de la seva bicoca de servidors fidels de l'Estat. Però Felip també hauria d'haver-se reunit amb col·legis professionals, sindicats, amb les principals associacions de la societat com Òmnium Cultural i l'ANC, amb associacions municipalistes, i amb intel·lectuals de prestigi i periodistes independents dels poders econòmics i fàctics. I potser d'aquesta manera el ciutadà Felip hauria marxat a la metròpoli més ben informat.
Per entrevistar-se amb els poderosos del Pont Aeri --com bé diu el nom d'aquesta entitat-- no li calia viatjar fins a Barcelona, tans sols li calia llegir La Razón del senyor Lara o La Vanguardia del senyor Godó.
La monarquia espanyola no és ni la britànica ni la belga ni cap altra de les europees. Hauria pogut tenir en el seu moment un paper moderador i d'arbitri de les diferents nacions que composen l'Estat, però el ciutadà Joan Carles va decidir-se per una, grande y libre en uns moments en què gaudia de prestigi i consideració. Ara, doncs, que la monarquia és una rèmora per la democràcia, les noves generacions a Catalunya són profundament democràtiques i republicanes, i senten la monarquia com una institució inútil i caduca.
Podria quedar-li al ciutadà Felip, però, un servei a fer: enfrontar-se amb la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l'Estat amb totes les conseqüències. Convertir-se en la persona que fa possible el dret a decidir i que accepta el seus resultats, si el resultat fós el Sí-Sí potser els ciutadans de Catalunya podrien arribar a acceptar que la institució monàrquica, des de la sobirania nacional de Catalunya, fos el pont d'entesa amb el poble espanyol com ho és la reina d'Anglaterra amb els gal·lesos, els escocessos, els canadencs o els australians.
Aquesta és la funció que ha de començar a pensar el ciutadà Felip de Borbó, i ha de començar a guanyar-se la confiança dels catalans. La casta política del pont aeri i els seus negocis amb la llotja del Bernabéu han d'entendre que sols es representen a ells mateixos. Res més. I que les noves generacions de Catalunya ja no entenen de castes ni de privilegis. De prepotents, contes i altres personatges. Ara l'única representació és el vot, per això els ciutadans volen el dret a decidir i que ningú no decideixi per ells.
