Aquestes generacions van tenir esperances d'un canvi com el que van viure els seus pares amb la transició democràtica i amb l'Estatut, però la intervenció del Tribunal Constitucional va tallar de soca-rel el desengany que patien aquestes generacions de la transició i la poca esperança de les generacions més emergents.

A partir d'aquell moment va sorgir una nova Catalunya: tranquil·la, en pau, amb serenor... però irreductible. Els catalans d'ara ja no es conformaran amb un arreglo: ara han entès que no poden repetir la frustració dels seus pares i el cansament, i que ha arribat el moment d'assolir la plena sobirania nacional i la gran il·lusió de construir un nou projecte de país que tingui un estat propi com totes les altres nacions del món.

A la vegada, els catalans també cerquen l'estat de benestar i la nació social que ens poden pagar --que podrien pagar-se en cas de no patir l'espoli fiscal no sols de l'Estat sinó de les elits espanyoles i catalanes que viuen del negoci d'Espanya. Seria una equivocació per part de Rajoy, doncs, de creure's que l'Onze de Setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013 són dos focs d'encenalls.

Cal que Espanya comenci a entendre que la gent a Catalunya no té por, que es troben en crisi econòmica i social i que encara aguanten, i que la gent està també disposada a arribar fins al final de la seva reivindicació. Hi ha un valor social a Catalunya que les elits espanyoles en general --i alguns sectors catalans-- no valoren prou: la il·lusió de la gent, les ganes de la gent. Espanya no entèn res. 

Aquests dies des de valoració de la Via Catalana l'argument central des de Madrid ha estat qui ha pagat la festa. Si aquesta és l'anàlisi que fan, s'equivoquen. Perquè si algú ha pagat la festa aquest no és cap altre que l'Estat amb els diners dels catalans, que ha mantingut els centenars i milers de jubilats i aturats que han treballat desinteressadament com a voluntaris amb la creació de la gran estructura de la Via Catalana, sumat a milers de voluntaris que, després de les seves jornades laborals, també hi col·laboraven. I ho feien amb la força que només pot donar la il·lusió.

Espanya s'ha adonat que, per a la immensa majoria de les noves generacions catalanes i per a les generacions frustrades de la transició democràtica, l'Estat no és més que un jou, una xacra. I aquestes generacions cada cop se senten més i més lluny del projecte espanyol, per això construeixen en les seves ments un projecte molt català però alhora molt europeu, molt social i molt obert al món. Exactament tot el contrari a la grander d'Espanya, el projecte de Ceuta, Melilla, Gibraltar i la illa de Perejil.

Vol dir, però, que el projecte emergent i molt majoritari dels catalans és antiespanyol? De cap de les maneres. Molts d'aquests catalans són d'origen espanyol i s'expressen en el seu dia a dia en llengua castellana, al costat de la majoria d'origen català. Però tenen la voluntat de trencar amb les castes i les elits que ha construit fins a dia d'avui Espanya, i alhora s'han identificat amb una manera de fer diferent: més oberta, acollidora i amb la idea vertebradora que Catalunya és un sol poble. Aznar, com un energúmen més, va amenaçar amb trencar abans Catalunya que no pas Espanya. No ha entès res. I Espanya faria bé a no entrar en aquesta estratègia. 

El poble català, doncs, va donar una gran lliçó per a la història el passat Onze de Setembre: la Via Catalana d'alegria, il·lusió i cohesió no va patir ni un sol incident. Que ningú no s'atreveixi, clavegueres incloses, a trencar amb violència induïda aquesta gran marxa del poble català cap a la seva llibertat. Segur que els catalans i els espanyols demòcrates troben una entesa de bon veïnatge per a construïr la Europa social i de llibertat que tots volem.