Avui engega el gruix de concerts del Primavera Sound, la cita que converteix Barcelona en capital de la música indie (o rock independent) durant tres dies. Es tracta d'un certamen que situa la ciutat al mapa global, tant pel prestigi del cartell com per l'assistència massiva d'estrangers que hi assisteixen any rere any. Seria, per tant, un aparador excel·lent per mostrar la producció local de música d'aquest estil, però en canvi una visió mal entesa del cosmopolitanisme negligeix absolutament aquesta possibilitat. La presència de grups en català és mínima, i relegada a franges horàries i escenaris de tercera.

Això és especialment greu en un context, el musical, en el qual les actuacions en viu s'estan convertint en l'eina bàsica de cohesió d'un públic per a una banda. La crisi de la música en suport físic ha fet que els músics concentrin els seus esforços en les aparicions en directe. Els discos serien, per entendre'ns, la carta de presentació que et permet fer gires i bolos arreu.

Però els esforços del departament de Cultura perquè els organitzadors del Primavera Sound siguin sensibles a aquesta qüestió han estat infructuosos. I això en un moment en què la producció en català de música indie està en un bon moment, amb grups com Mishima, Antonia Font, Manel o Els amics de les arts en ple apogeu. De la mateixa manera que Suècia o Islàndia exporten a l'arena global un nombre significatiu de les seves bandes, Catalunya podria optar-hi també. Però això serà molt difícil si una part rellevant del sector musical del país segueix tractant-los amb condescendència i una visió reduccionista.