Aquesta setmana CiU ha posat tota la carn a la graella política i mediàtica per escenificar el distanciament i el trencament amb el govern de Mariano Rajoy.
Els nacionalistes no volen fer un punt i a part en la relació amb Alícia Sánchez-Camacho al Parlament, que fins ara els ha donat estabilitat a canvi de ben poca cosa, però ja no en volen saber res de Mariano Rajoy i el seu govern.
Fins i tot el portaveu del govern, Francesc Homs, no ha tingut problemes en titllar de "macarra" el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que les està fent passar canutes a la tresoreria de la Generalitat i que, en teoria, hauria de ser qui negociés el pacte fiscal que Mas intenta consensuar amb el PSC a partir de la tardor.
Després de sis mesos de tempteig, de donar suport a la primera retallada o a la reforma laboral, CiU ha arribat a la conclusió que no hi ha res a fer, que el govern de Rajoy no vol ser diferent que el d'Aznar i que no es vol separar del seu full de ruta, que passa per fer culpables, sense deixar al marge els que fan la feina, a totes les autonomies de la situació econòmica d'Espanya.
El marge de Mas cada cop és més estret. Sense diners ni més iniciativa que fer recursos estèrils al TC, està obligat a fer un cop de cap
Davant aquest context Mas ha de triar entre gestionar les misèries de l'autonomia o entrar en un terreny desconegut però sugerent. Els joves quadres de CDC volen que el president tiri pel dret i obri un procés secessionista, l'única sortida viable a l'actual context econòmic i polític de Catalunya, que veu el seu benestar i el seu autogovern amenaçat.
A Palau hi ha nervis i desorientació. La situació de les finances de la Generalitat és angoixant i hi ha seriosos dubtes que el país segueixi. Mas, tip del maltracte espanyol, no prové d'una cultura sobiranista i en el seu quadre de coordenades no hi figura res que no sigui l'acord amb l'Estat. Els poders fàctics, mediàtics i econòmics, que es mouen a l'entorn de CiU pressionen el president perquè s'impliqui en el context espanyol i ajudi Rajoy a sortir del pou. És el que fa a cada debat Josep Antoni Duran i Lleida proposant governs de concentració. Però Rajoy no en vol saber res i tira pel dret sense un full de ruta massa clar.
El marge de Mas cada cop és més estret. Sense diners i sense més iniciativa que fer recursos estèrils al Tribunal Constitucional que en el millor dels casos es resoldran en quatre o cinc anys, el president està obligat a fer un cop de cap. El sobiranisme fa temps que acumula forces a través d'iniciatives com l'ANC, l'Associació de Municipis per la Independència o Òmnium. Només és qüestió de que Mas, sense una llei de partits en contra però amb l'aparell de l'estat amatent, faci com Ibarretxe i provi el desafiament a l'Estat.
