Passi el que passi a les eleccions de dimecres. I, sobretot, passi el que passi amb els pactes posteriors, quedaran ferides en la política i en la societat catalana. Les successives sotragades de la victòria d’Artur Mas el 2003, la firma del Pacte del Tinell, l’expulsió primer de Carod i després d’ERC del govern de Maragall, la crisi del 3 per cent, l’acord del 30 de setembre, la foto del gener del 2006, el desplaçament de Maragall, el DVD de CiU, les visites al notari, l’omnipresència de Zapatero a la campanya del PSC, etc. Tot plegat fa que demà passat entrem efectivament en el postpujolisme, ara que ja cap del protagonistes de les eleccions s’hi havia enfrontat anteriorment tret de Carod. Hi ha dues característiques del moment que indiquen alguna tendència de futur. Ja fa mesos, potser anys, que la política catalana tendeix a resoldre els seus problemes amb la mirada posada a Madrid. I aquesta és una tendència autènticament transversal. Pujol va triar el PP l’any 1999 pensant en una nova majoria relativa d’Aznar, el tripartit es va fer contra la seva majoria absoluta i l’Estatut es va pactar per salvar la cara de Zapatero assetjat per la caverna nacionalista que sopa cada setmana en una taula amb Zaplana i Rubalcaba. D’altra banda, ja fa setmanes, potser mesos, que la pugna entre els partits es mou a l’interior del catalanisme, en la seva versió que representa el nacionalisme català més light. Ningú s’ha reivindicat en aquesta campanya per aconseguir més quotes d’autogovern. Ho han fet per defensar millor “els interessos de Catalunya a Madrid”, com han fet abans Rodríguez Ibarra a Extremadura o Eduardo Zaplana al País Valencià. En aquestes eleccions, després de la sotragada de l’Estatut, ens hem vist abocats a triar entre les diverses ofertes del catalanisme de gestoria.
Així les coses, i conscients que entre els pactes possibles no n’hi ha cap en clau sobiranista, els que aspiren a fer de Catalunya alguna cosa més que una comunitat autònoma s’han de plantejar quina ha de ser la seva estratègia a partir del 2 de novembre. I la realitat és que la política presentarà possiblement molt poques possibilitats d’actuació. El tot o res de la campanya de CiU sumat als components sectaris del tripartit farà que moltes complicitats ja no siguin possibles governi qui governi, especialment ara que ja no hi haurà l’excusa del nou Estatut per teixir-les. ¿De què podran parlar els sobiranistes de CiU amb la direcció d’ERC si uns queden al govern i als altres a l’oposició o a l’inrevés per tercera vegada en set anys? Doncs pràcticament no podran fer res més que llepar-se les ferides. El que és segur és que trigaran a tenir un horitzó polític compartit, entre ells i amb els sectors socials que els hi podrien donar suport en una aventura sobiranista. Passi el que passi el 1 i el 2 de novembre, els qui vulguin treballar per la sobirania de Catalunya hauran d’abocar-se a fer país perquè en la política hi haurà massa ferides obertes per treballar-hi.
El procés de substitució de Pujol i de reforma de l’Estatut ha demostrat que en el terreny de la sobirania, el país i la política no anaven sincronitzats. El suport electoral que tenen els partits que promouen que Catalunya sigui alguna cosa més que una comunitat autònoma no es correspon amb el suport social, mediàtic i fàctic d’aquesta opció. El gran drama és que l’Estatut del 30 de setembre no va tenir qui el defensés més enllà dels que l’havien inspirat per tàctica política. I en aquesta clau el van defensar. Les institucions de representació social van demostrar molt poca autonomia de la política i van quedar atrapades en la teranyina del tacticisme partidista. Això és el que ha evidenciat aquesta campanya i el que evidenciarà la política de pactes. Per fugir-ne és necessita tenir un país més fort en el pròxim intent.