Iniciativa per Catalunya tanca aquest mes d'agost un curs polític nefast per als seus interesos. Al mal resultat de la candidatura que encapçalava Joan Herrera a les eleccions espanyoles se li han afegit algunes relliscades en la gestió al Govern de la Generalitat. Els ecosocialistes van ocupar les portades del diaris, i acaparar les crítiques, durant la crisi de la sequera de la primavera. El conseller Francesc Baltasar va quedar en evidència i les seves mitges veritats (quan no mentides) sobre el transvassament del Segre primer i de l'Ebre després van retratar-lo.
Aquest estiu Joan Saura, número tres del Govern i líder de la formació, i Herrera han protagonitzat un autèntic galimaties tacticista entorn la negociació del nou sistema de finançament, que ben a prop ha estat de fer saltar pels aires el dèbil front comú dels partits catalans en aquest assumpte gràcies al cèlebre Pacte de Vilanova amb el PSOE.
Saura va quedar desautoritzat al Govern quan es va aclarir que l'acord amb De la Vega no implicava l'executiu català. Quedava així en evidència l'esterilitat de la seva maniobra per aconseguir protagonisme en un tema clau. Esquerra s'ha acarnissat amb ell i ni el PSC ni el president Montilla no han fet res per salvar-lo de la quema. A diferència del que els va passar amb el primer tripartit, quan ERC era qui rebia de valent, ara són els ecosocialistes l'ase dels cops.
I tot això en el context preassambleari de la formació, cosa que pot precipitar uns canvis que part del partit jutja necessaris. No es qüestiona obertament el liderat de Joan Saura però les properes eleccions podrien ser les últimes en que el conseller de l'Interior es presentés com a cap de cartell de la formació, si és que les coses no es precipiten i es qüestiona fins i tot la seva presència com a número 1 al 2010.
Els dirigents més joves, encapçalats per Herrera i Raül Romeva, demanen pas i volen retirar la vella guàrdia, que encarna Saura però també Jaume Bosch i Jordi Guillot. Bosch sembla disposat a passar a segona fila i dedicar-se al terreny de les idees. Amb Guillot serà més difícil perquè el senador és el secretari general d'ICV i aquest càrrec és cobejat pels joves dirigents, que aspiren a escorar més la formació cap a posicions ecologistes, més davant la clara falta d'un referent estatal en el camp de l'esquerra alterantiva atesa la crisi d'IU, que és a prop de l'extinció política.
Caldrà veure com, en l'escena precongressual, se situen també dirigents com Dolors Camats, Joan Boada, Francesc Baltasar o Salvador Milà. Tampoc és descartable l'aparició en escena, en forma de revulsiu o solució de consens, d'alguna figura com ara el sindicalista Joan Coscubiela, que en els properes mesos deixarà la secretaria general de CCOO.
El congrés d'ICV no està generant, per ara, l'interès del d'Esquerra. En el cas dels republicans va ser una cursa llarga i a pit descobert entre quatre opcions que van encarar-se de forma pública durant setmanes. Els ecosocialistes intentaran amortiguar el procés, però els canvis semblen inevitables per redreçar el rumb i evitar un càstig a les urnes que pugui posar en qüestió la reedició del tripartit.
