El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, no ha volgut acceptar una sortida lògica a la situació interna del partit, que s'havia de resoldre en el congrés de juny. Carod, que pot presumir (i ho fa) d'haver aconseguit com a cap de cartell els millors resultats per Esquerra, no ha dit amén al pla de jubilació que Joan Puigcercós i l'aparell del partit li van fer. Aquesta Setmana Santa s'ho va estar pensant i va dir que no.
Però Carod també ha vist que no podia guanyar el congrés, si més no mantenint coherència entre el que pregona i les aliances que havia de menester per derrotar Puigcercós, les de Bertran i Carretero. Decideix anar a unes primàries (on segur que, d'entrada, Carretero no hi serà) però allarga de forma innecessària la crisi del partit, que podria sortir del congrés de juny amb una situació d'inestabilitat quasi perenne. Carod vol ser, i això és inèdit a casa nostra, un cap de llista sense cap mena de responsabilitat sobre el partit o fins i tot contra la voluntat de la direcció del partit. Només Pasqual Maragall va semblar amagar amb una iniciativa d'aquesta mena.
La responsabilitat sobre el dia a dia del partit Carod no l'ha volguda tenir mai i ara ja no la pot tenir perquè la majoria de quadres bé segueixen el criteri de l'aparell acríticament o bé sincerament veuen en Puigcercós una oportunitat de rellançar el projecte, tant a nivell intern com de discurs. En tot cas ningú no dubta de la capacitat de Carod de regenerar el discurs d'Esquerra i fer-lo més atractiu.
Davant aquesta situació, a Puigcercós només li queda una sortida si vol liderar una ERC serena: guanyar el congrés de juny amb una majoria folgada que li permeti prendre decissions i faci tirar la tovallola, de forma definitiva, a Carod. Una solució pactada sembla cada dia més difícil, més quan Carod i els seus promouen una candidatura alternativa ordida amb l'objectiu de debilitar el tàndem Puigcercós-Ridao.
L'actual secretari general del partit ha optat per Joan Ridao per rellevar-lo. Ningú, ni dins ni fora d'Esquerra, dubta de la vàlua del portaveu a Madrid malgrat els resultats del 9-M. Però la seva elecció denota també certes mancances en el projecte de Puigcercós per al partit, perquè sembla que es parteixi de la base de considerar que el qui és bo per ser ponent de l'Estatut o per ser parlamentari ho és també per assumir la secretaria general del partit. La figura de secretari general està, amb l'actual organigrama d'Esquerra, molt vinculada a la intendència interna i al tracte amb la militància. Unes qüestions que fins ara havia atès Puigcercós mentre Carod es dedicava a la projecció externa com a líder i candidat. Caldrà veure quina és la predisposició de Ridao per assumir el rol de secretari general i si està capacitat per a fer-ho, atès que mai ha estat un dirigent que s'hagi caracteritzat per una elevada connexió amb les bases, que malgrat tot el valoren políticament.
Puigcercós haurà de demostrar que la tria de Ridao (en detriment, per exemple, de Josep Huguet, que hauria estat un desafiament en tota regla a Carod) no és un pedàs cara a la galeria que acabi deixant les qüestions del partit en mans d'ell mateix (que feina tindrà a preparar la seva candidatura per 2010 si Carod marxa o és derrotat) o d'altres que fins ara les han pilotat. Perquè és cert que una part significativa de la militància reclama, com sosté Puigcercós, un canvi en el lideratge polític i electoral del partit però també ho és, com defensa Carod, que cal canviar moltes coses en les formes de fer i la gestió del partit.
De moment només està clar que Carod no ha tingut altra sortida que allargar la crisi.
