A cada bugada, un llençol menys. Molts dels votants catalans es pregunten on són les propostes en matèria d'avenços en l'autogovern dels diferents partits. Del PP ja sabem que no se'n pot esperar res. No és cap secret que el PSOE dóna per tancat el procés autonòmic. Iniciativa continua amb la trista ambigüitat de sempre. Però, i ERC i CiU? Quines són les propostes que els candidats Duran i Ridao defensaran al Congrés de diputats? En què es diferencien? Les defensaran fins a les últimes conseqüències? O, quan la negociació per als pròxims pressupostos, les oblidaran a canvi d'alguna promesa d'inversió de la ministra de Foment de torn?
És evident que tant Esquerra com Convergència tenen en el seu rerefons la defensa de Catalunya. Els seus líders, però, s'haurien de preguntar si la millor manera d'anar a unes eleccions i mobilitzar el seu electorat és parlar de "sentit comú", en una banda, i defensant exclusivament propostes socials, a l'altra. Que Duran i Ridao, no siguin ni Felip Puig ni Josep Huguet, no hauria d'impedir que donessin rellevància a les propostes en matèria nacional.
El problema, però, és que la credibilitat de CiU i ERC està en entredit per la política que han dut a terme en els últims quatre anys al Congrés de Diputats. Els republicans van fracassar estrepitosament amb la política de sí incondicional durant els primers dos anys de legislatura. Que Zapatero no fos Aznar no podia justificar xecs en blanc com el vot afirmatiu en la investidura de l'ara president espanyol. Tampoc es pot dir que l'acostament convergent, que va arribar al seu punt àlgid amb el pacte Mas-Zapatero el gener d'ara fa dos anys, sigui gaire reeixit. Mas s'ha quedat sense presidència de la Generalitat -que era el que realment perseguia- i Esquerra no ha aconseguit moure el PSC cap a postulats més catalanistes, objectiu amb què la direcció republicana ha justificat els dos governs tripartits.
Molt hauran de canviar, doncs, les coses si d'aquí al 9 de març CiU i ERC aspiren a obtenir un bon resultat a les urnes. Una de les claus per obtenir la victòria serà ser creïbles davant de l'electorat no tant amb propostes concretes com alhora d'explicar com gestionaran els seus escons. Si la unitat d'acció no és possible, almenys que ens estalviïn les escenes de rebaixes parlamentàries a un PSOE que, com va recordar Ibarretxe, ha fet menys en matèria de descentralització que Aznar durant la majoria absoluta del PP.
