Dos fets en la intersecció entre la política i la vida cívica han provocat aquesta setmana un ampli debat dins i fora del país. L’elecció d’Elvira Lindo per fer el pregó de les festes de la Mercè ha despertat una certa polèmica. Sobretot des del moment que el regidor Carles Martí –un dels homes forts del nou equip d’Hereu- va justificar-la per raons de cosmopolitisme. En els últims anys, l’equip socialista no ha tingut especial cura en l’idioma del pregó, però la polèmica no va passar de l’àmbit dels lletraferits perquè els candidats s’ho valien. Lindo és una jove promesa de la literatura espanyola de masses casada amb un influent acadèmic de la llengua espanyola que ho és en representació d’un determinat grup mediàtic. Però no és evidentment la mena de figura que s’espera la gent en el pregó de la Mercè. Si l’exalcalde Clos volia tornar-li l’hospitalitat que li va donar ella a Nova York, tenia moltes altres ocasions i pretextos per fer-ho que haguessin estat molts més adients al personatge. Dit això, sembla clar que ha estat un error convertir la llengua del pregó en el principal argument de crítica a la pregonera. En primer lloc perquè no ha deixat veure que l’actual equip municipal té molts més problemes de qualitat en la gestió que de catalanitat. En segon lloc perquè ha distanciat amplis sectors de la societat del catalanisme que alguns, hàbilment, han identificat amb la intransigència i el mal rotllo. I en tercer lloc perquè ha permès als Ciutadans de Catalunya exhibir-se de nou al carrer amb un “Tots som Elvira Lindo” que rememorava el cas Rubianes quan no tenen res a veure l’un amb l’altre.
D’altra banda, un espot de la Plataforma pro Seleccions Esportives ha aixecat també polseguera. La realitat és que explica una veritat com un temple. Hores d’ara si algunes de les nostres seleccions no poden competir internacionalment és perquè les federacions espanyoles –hàbilment mobilitzades pels aparells de l’Estat- els ho impedeixen. Però la metàfora visual d’identificar Espanya i Catalunya amb dos nens que es barallen al camp de futbol és possiblement desafortunada. També aquí certs sectors espanyols s’han aprofitat d’una errada lleu per convertir el catalanisme en una bèstia negra que vol destruir Espanya i fer-la fora de Catalunya. I també hi ha una part de la societat habitualment identificada amb el catalanisme que s’ha sentit incòmoda. La lluita per la llengua, la cultura i els drets polítics de Catalunya ha estat tradicionalment protagonitzada per gent de bona fe que s’ha mobilitzat davant tota mena d’injustícies i ha guanyat moltes batalles gràcies a tota mena d’accions de protesta més o menys simbòliques.
Però, en aquest moment històric, la noblesa de les causes i la bona intenció dels qui les defensen no ens haurien d’impedir ser crítics amb la beneiteria. Portar Lindo de pregonera amb la bandera del cosmopolitisme és una provocació de mal gust i resultat de la poca traça política de l’equip que governa Barcelona. Portar el debat de les seleccions viciat des de l’espanyolisme secular a les federacions internacionals és una mala jugada que no ens esperàvem. Però la resposta no pot estar mai a l’alçada de la provocació, sobretot en un país on una part important de la societat reflectida en els mitjans de comunicació no està disposada a passar ni un mal d’estomac per defensar el país com s’ha demostrat en el debat de l’Estatut. Això no vol dir que no vulgui reaccionar davant de les injustícies, però demana fer-ho de manera intel·ligent. Si algú s’havia pensat que aquí passaria amb Lindo com va passar a Madrid amb Rubianes i que la protesta faria enrere l’alcalde, o que passaria amb les seleccions el que va passar amb Espanya durant el Mundial, és que no coneix el tarannà d’aquest país per molt que pretengui defensar-lo d’injustícies clamoroses amb les millors intencions del món.