S’equivoca qui pensi que l’espantà de Josep Piqué només tindrà conseqüències internes a dintre del PP. De fet, estic convençut que marca un punt d’inflexió de cara al nou curs polític i la campanya de les pròximes eleccions generals. Amb el PP de Daniel Sirera, Fernández Díaz i Garcia Albiol ja no valdran les mitges tintes ni missatges ambigus.
Aquests tres dirigents consideren que ha arribat la seva hora i que estan cridats a sacsejar les tranquil·les aigües del montillisme on l’única nota discordant són els plantejaments independentistes d’ERC. A partir d’ara el PP català vendrà la seva autèntica essència: l’espanyolisme sense complexos i de dretes, un discurs que convindrem que resulta autènticament trencador i allunyat del catalanisme pseudoprogressista en què es troba còmoda la majoria de la població.

El més interessant del cas és que aquest nou PP obligarà la resta de partits a readaptar els seus discursos i missatges. Ja no valdrà, per exemple, la desqualificació genèrica o el mirar-los per sobre de les espatlles. Si alguna cosa va quedar demostrat amb la irrupció de Ciutadans és que hi ha un públic disposat a comprar antinacionalisme (o nacionalisme espanyol més ben dit) i per tant seria un error pensar que no cal enfrontar-s’hi o participar, també sense complexos, en el combat político-ideològic que s’aproxima.

En aquest sentit, ERC va pel bon camí quan referma l’objectiu de l’autodeterminació per la seva conferència de la tardor. En termes polítics això equival a dibuixar una ratlla al terra i dir: aquí sou vosaltres i aquí nosaltres. I potser és això el que demana una part de l’electorat, que es diguin les coses pel seu nom.

Per contra si el principal debat intern de CiU de cara al pròxim curs és si han d’entrar o no al pròxim govern espanyol, sense centrar-se abans a definir quina és la seva oferta ideològica (més enllà de dir que la seva prioritat és Catalunya, això ara ja no és suficient) poden trobar-se que una part dels seus electors es decantin per opcions més hard. Les discussions d’ateneu sobre confederalisme, federalisme asimètric, etc., que es podien tenir amb Josep Piqué, ja no seran possibles amb Sirera. Ara les coses seran més primitives i viscerals. Estan els nostres polítics disposats a jugar-hi?