El començament de la setmana política ha vingut marcat per la ressaca del congrés del PSC i per la transcendent cimera que dilluns van mantenir els representants de CiU i el tripartit sobre el nou model de finançament autonòmic que es negocia amb Madrid. Caldrà veure com acaben els partits de tradició democràtica amb representació parlamentària la negociació, però de moment la part catalana la comença amb la força de la unitat i les raons que li dóna la publicació de les balances fiscals. El ‘quatripartit' està unit en el rebuig a la proposta (inassumible i que no respecta l'esperit de l'Estatut) del vicepresident Solbes i que es debat al Consell de Política Fiscal i Financera. El conseller Castells hi acudeix amb les esquenes cobertes perquè sap que té el suport de gairebé el 90% del Parlament per demanar que Catalunya sigui solidària però no espoliada.
CiU tenia difícil dir no al consens després del congrés del PSC d'aquest cap de setmana. Un conclave tranquil i sense massa sotracs ni sorpreses més enllà de l'eterna discussió (ja sembla un debat bizantí) sobre el grup propi a Madrid però que va permetre als delegats i a la premsa acreditada veure i escoltar al millor Montilla. Sens dubte que, com reconeixia fins i tot La Vanguardia, Montilla va fer el seu millor discurs. El PSC va encarar el congrés amb l'objectiu de sortir-ne com una força política capaç de representar la centralitat de la política catalana, un espai que tradicionalment havia estat ‘captiu' de CiU. El PSC ha estat fins ara capaç de vèncer elecció rera elecció a les espanyoles (on la majoria de l'electorat català no es planteja massa cosa més que fer costat a les dretes o a les esquerres a Madrid) però havia quedat sempre en un segon pla a les autonòmiques.
Ara saben que potser es veuran forçats a pactar amb CiU i que és cada cop més difícil repetir el tripartit si la distància amb la federació que lidera Artur Mas no es redueix. Per això han apostat obertament per disputar a CiU el seu espai electoral. I això es fa amb un discurs que assumeixi sense complexes projectes com l'alta tensió o les interconnexions de conques quan siguin necessàries. Però políticament no serà creïble si no es planta cara a Madrid, al govern central de torn. Així ho va fer sempre Pujol en les seves millors èpoques (les de la CDC triomfant) i així va arribar al poder Maragall l'any 2003 mentre Aznar era president del govern espanyol.
Montilla i el seu entorn ho saben i diumenge van interpretar la partitura a la perfecció davant un Zapatero que, aclaparat, veia com el PSC no li propinava aquest cop un bany de masses. Més aviat al revés. Els socialistes catalans tenen cada cop més clar que la seva pertinença al PSOE (que seguirà malgrat que, tard o d'hora, la decisió de fer grup propi al Congrés "caurà pel seu propi pes" com sostenia el conseller Castells als passadissos del congrés) els és positiva però també es preparen per gestionar una tensió permanent que els pot beneficiar malgrat que els "nos" de Zapatero desgasten el govern català. L'executiu espanyol no sembla disposat a posar les coses fàcils amb el finançament però Montilla, cada cop més posat en el seu paper presidencial, va demostrar que no es farà enrere. Aquesta setmana ha començat la gresca amb el finançament. Catalunya l'ha començada amb una oposició responsable i compromesa, un govern unit i amb un lideratge fort, el de Montilla.
