Aquest divendres ha començat la campanya electoral més dura dels darrers anys per al catalanisme polític. CiU està fora del govern de la Generalitat i cada dia són menys els catalans que creuen que un bon resultat a Madrid i la seva participació a la política espanyola sigui una via (més o menys directa) de tornar al Palau de la Generalitat. Montilla ha aconseguit, si més no de portes enfora, blindar el seu govern i la seva presidència. Les paraules de Zapatero en la seva visita a Catalunya el passat dissabte són ben eloqüents quan, des de l'Hospitalet i des de Lleida, va assegurar que Montilla seguirà presidint el govern, fet que en fa inviable l'entrada de CiU. D'altra banda és només potestat del president dissoldre el Parlament i cridar a les urnes, cosa que Montilla descarta fer de totes totes.
I si CiU ho té difícil tampoc és bo l'escenari per Esquerra, que busca fórmules per mobilitzar el seu electorat, convencent-lo de que és necessari que l'independentisme tingui una representació més que testimonial a la Carrera de San Jerónimo i que tenir-la no és pas una cosa estèril sinó que pot atansar els catalans a la independència.
Per això Joan Ridao, un candidat seriós, preparat i amb fermes conviccions, ha optat per centrar bona part de la seva campanya en el discurs independentista. Sap que mobilitzar els votants més radicals del partit és el seu gran repte, atès que la direcció republicana ja aspira a captar, presentant-se com l'esquerra útil, alguns tradicionals electors socialistes. Ridao també intentarà pescar votants a CiU, sobretot entre els més descontents amb la tria de Duran com a candidat de la federació.
Els republicans ho tenien tot de cara al 2004 quan, amb un Carod linxat al capdavant, encarnaven millor que ningú el vot contra el PP. Eren l'opció més radical per una ciutadania majoritàriament tipa de l'estil de governar d'Aznar, que va tenir el punt culminant de les mentides de l'11-M. Però la legislatura a Madrid ha estat molt difícil per als republicans, a qui CiU ha fet constantment la traveta per mirar de tenir alguna cosa a dir (o foto on aparèixer) al Congrés i els incompliments d'un Zapatero per qui van apostar generosament els han deixat en mal lloc. A més, la desaparició de l'escena política espanyola de Joan Puigcercós i l'habilitat política de Duran tampoc ha ajudat els independentistes a projectar una bona imatge.
Duran va reaparèixer ahir formalment però no ho té millor perquè ningú sap cap a on va quan parla de pactes ni per a que serviran exactament els vots que rebi. El candidat de CiU es contradiu constantment amb Mas i a voltes assegura que no pactarà amb el PP i altres que està disposat a entendre's amb qui guanyi. També ha dit -ho va fer minuts després de començar la campanya en una entrevista a Mònica Terribas- que està disposat a pactar amb qui perdi malgrat que CDC i el mateix programa electoral de CiU per al 9-M parlen del respecte a la llista més votada. Així, sembla difícil que el catalanisme vagi a votar en massa el 9-M tot i que és evident que els catalans no ens hi juguem pas poca cosa i no és ni just ni desitjable que el PSOE i el PP obtinguin encara més escons que al 2004 de Catalunya.
