La pugna Carod-Puigcercós pel lideratge a Esquerra és una realitat. Feia anys que l'un i l'altre tenien evidents diferències, tant a nivell personal com de forma d'entendre el partit, i després de les generals la disputa ha pres més força que mai tal i com era previsible. Si no hi ha un acord que molts sectors del sobiranisme demanen amb l'objectiu de no debilitar Esquerra, al congrés del mes de juny la militància independentista haurà de triar qui vol que lideri el partit. Carod i Puigcercós estan disposats a fer-ho, però també Uriel Bertran o Joan Carretero, que mantenen la seva radical equidistància respecte al secretari general i al president del partit. De moment, no s'albiren acords entre els quatre actors del procés intern d'Esquerra. El debat a través dels mitjans de comunicació està sent fins ara correcte en les formes i uns i altres (tot i que Puigcercós és, de moment, el que es mou fent menys soroll) estan començant a plantejar les seves alternatives a la militància cadascú amb el seu estil.
Però Esquerra té, fins al juny i a partir d'aleshores, una oportunitat de demostrar quina és la seva maduresa com a partit passi el que passi. Un bon exemple, i ben proper en el temps, és el del PSOE. Fer analogies, i més tractant-se de qui es tracta, potser és poc desitjable i mai res no és igual però ajuda a veure les coses de forma més positiva i realista. També per encarar el debat i el postcongrés amb seny, desterrant els afanys de revenja que, tradicionalment, tant de mal han fet a l'independentisme i al seu prestigi polític.
Remuntem-nos a l'estiu de l'any 2000. Un tal José Luis Rodríguez Zapatero es presentava a la secretaria general dels socialistes espanyols. Al congrés hi havia quatre candidats (ell mateix, José Bono, Rosa Díez i Matilde Fernández). Després d'un procés precongressual que va durar de març fins a juliol pilotat per una gestora i amb el partit a l'oposició, Zapatero -aleshores un diputat ras de 40 anys- va guanyar per només 9 vots davant Bono. Díez i Fernández van quedar a anys llum. A qui fou president de Castella-la Manxa el recolzaven de forma clara dos dirigents de pes de l'època González: Manuel Chaves i Alfredo Pérez Rubalcaba. En el període precongressual no es van cansar de fer feina per ell.
Un cop al capdavant del PSOE, Zapatero no els va passar factura ni els va arraconar, va saber administrar la seva victòria amb generositat. Va ser capaç d'integrar-los al seu projecte per sumar, per fer-lo més ampli i plural. A Rubalcaba li va donar, al cap de pocs mesos, el paper de negociador dels grans pactes d'Estat amb el PP i Chaves ja va sortir d'aquell congrés del PSOE com a president del partit. Zapatero, per tant, no va repartir el botí només entre els seus sinó que va aprofitar el que, al seu entendre i des del punt de vista socialista i espanyol, era un capital del partit. Al cap d'uns anys Chaves continua presidint el PSOE, Rubalcaba ha estat ministre de l'Interior i portaveu al Congrés. Bono ja va ser recuperat com a ministre de Defensa i ara Zapatero el vol fer president del Congrés. El president espanyol ha comptat amb els seus fidels (Jesús Caldera, José Blanco, Trinidad Jiménez, Juan Fernando López Aguilar, Jordi Sevilla...) però no els ha donat llocs de tanta responsabilitat, conscient com és de les seves limitacions. Fins i tot ha estat capaç de prescindir d'alguns dels qui el van acompanyar fins aconseguir la secretaria general com Antonio Cuevas o Germà Bel. Això si, ha guanyat per segon cop les eleccions espanyoles.
L'exemple del PSOE, un partit amb experiència de govern i sòlid, pot servir a Esquerra per fer les coses bé. Guanyi Carod o guanyi Puigcercós no només hauran de comptar amb l'altre i amb els seus afins sinó també amb Carretero i Bertran, que poden aportar al projecte i sumar per enfortir la nova direcció. Si l'entesa no és possible, no s'entendria que, de guanyar i per pura revenja o personalisme, Puigcercós prescindís de perfils com el del conseller Tresserras, el diputat Sergi de los Ríos o la portaveu del partit Marina Llansana però tampoc que, de fer-ho Carod, deixés de banda dirigents de la vàlua de Joan Ridao, Josep Huguet o bona part de l'estructura de quadres territorials del partit.
Per tant el congrés d'Esquerra no només ha de definir (reforçant-los o renovant-los) els lideratges del partit sinó que també té la oportunitat de, a partir de l'acceptació dels designis de la militància, reforçar el projecte incorporant també valors que fins ara no s'han acostat a Esquerra però que poden aportar-hi bagatge personal o professional per fer de l'independentisme una opció majoritària.
