La mateixa història de sempre. Catalunya obtindrà aquesta setmana un bon grapat de competències (no seré jo el que les menystindrà per molt poca cosa que semblin) i és possible fins i tot que alguna d’inesperada. També es posarà fil a l’agulla per al traspàs de les Rodalies de Renfe. Però un cop més haurà estat primer fruit de la conjuntura electoral (s’acosten les eleccions i cal acontentar els catalans) i després d’haver hagut d’elevar el to de la reivindicació i haver proferit amenaces més o menys creïbles al govern de Zapatero. Primer va ser Joan Puigcercós, després el mateix conseller Antoni Castells se les va tenir amb Pedro Solbes i aquests dies el conseller Joan Saura s’ha passat més hores que un rellotge a Madrid per assegurar l’èxit de la comissió bilateral de dimarts. Tot plegat deixa un regust de fatiga important, la sensació que als catalans tot els costa el doble i que els que van al darrere només hauran de parar la mà per rebre el mateix tracte. Tot i això, es tracta d’aprofitar al màxim les conjuntures electorals, l’única via que fins ara s’ha demostrat efectiva per aconseguir avançar en l’autogovern a una certa velocitat, i abandonar per moments el pas de tortuga. Després diran allò que els catalans són antipàtics, mercaders i xantatgistes…

Mentrestant, de cara al front intern, la creació de l’Agència Tributària marca una fita després de la configuració del segon tripartit. Per primera vegada tripartit i CiU han anat de la mà i això ha disparat totes les alarmes a Madrid. No endebades sense els diputats catalans no hi ha majoria possible al Congrés. El PSC fa córrer aquests dies que els seus plans no són només recuperar el grup parlamentari propi, sinó repetir l’esquema de l’Entesa del Senat al Congrés. És l’única manera que tenen de neutralitzar un possible pacte PSOE-CiU i no quedar arraconats. Ja veurem quà passa quan arribi l’hora de la veritat, ja que a dintre del PSC també queda un fort component sociovergent que no veuria amb mals ulls un acostament a CiU per desempallegar-se d’ERC encaraque sigui a costa de sacrificar la presidència de la Generalitat. Mentrestant a la casa dels republicans Joan Puigcercós continua embrancat en l’operació Aparteu-vos que jo ho arreglaré tot amb entrevistes a tort i a dret. Resulta una mica estrany escoltar el secretari general parlant de la necessitat de renovació interna de la direcció del partit. S’inclou a ell mateix o és que no es considera direcció? Bé, mentre continuen aquestes batalletes personals, el govern Zapatero continua desplegant el seu Estatut de baix cost amb una màxima consolidada: O.K a tot el que no valgui diners. De la resta ja en parlarem.