La militància d'Esquerra ha parlat a través de les urnes. Ho ha fet en el primer acte congresual i el seu veredicte no marca clarament el camí a seguir per la formació republicana ja que els resultats tenen lectures ben diverses. Joan Puigcercós ha guanyat de forma inqüestionable i és el nou president d'Esquerra. El mateix pel que fa a Joan Ridao com a secretari general malgrat haver estat assenyalat com el punt més dèbil de la llista de Gent d'Esquerra i que corrés la brama que ho tenia perdut. Els crítics de Reagrupament.Cat amb Joan Carretero al capdavant potser esperaven més, però quedar segons no és per ells un mal resultat ateses les circumstàncies en que han hagut de fer campanya tot i tenir com a gran actiu el malestar de les bases amb els sectors oficialistes, un sentiment accentuat després de la davallada del 9-M.
Els més malparats són Ernest Benach, el candidat de Josep-Lluís Carod-Rovira, i Jaume Renyer, que feia tàndem amb Uriel Bertran. Benach ha quedat tercer i això no estava previst per al president del Parlament però el percentatge no és, ni molt menys, desastrós i permet que Carod es pugui plantejar presentar-se a les primàries enfront Joan Puigcercós, que també ha manifestat la seva voluntat de ser-ho. Altra cosa és Bertran, a qui pocs creuen ara necessari festejar i que la nit del dissabte ja va exhibir el tarannà més poc dialogant amb les altres opcions.
El lideratge al partit queda, per ara, resolt amb Puigcercós però aquest està obligat al diàleg. És el que ha determinat una militància activa i amb criteri, però també molt fraccionada i que no ha donat xecs en blanc a ningú. El lideratge del govern l'ocupa Carod però tot fa indicar que en breu haurà d'afrontar primàries. En tot cas el proper acte, decissiu per estintolar la situació interna després de mesos de confrontació, és el congrés d'aquest dissabte que ve.
El partit ha quedat dividit en tres blocs i ja no es pot parlar de territoris monocolors tot i que alguns tenen una ‘sensibilitat' molt definida. Hi ha els blocs de Puigcercós, el de Carod i els crítics. El nou president del partit sap que només tindrà legitimitat si aconsegueix, a més d'un pacte o una integració amb Benach, integrar als crítics, en aquest cas els de Carretero després que Bertran hagi quedat esborrat del mapa.
Als partidaris de Carod l'escenari de la integració de Reagrupament al consens entorn el nou president no els acaba de convindre perquè la suma Carretero-Puigcercós de cara a les primàries (on el de Puigcercdà, compromés a no tenir cap càrrec públic, no concorrerà) deixaria Carod sense opcions reals.
En tot cas dissabte que ve sembla imprescindible, si és que ERC té voluntat real de refer el rumb, que les quatre candidatures arraconin diferències més personals que polítiques i comencina avançar plegades. Acceptar la victòria de Puigcercós i les seves consqüències, com va fer amb elegància Benach, és una forma de posar fil a l'agulla.
CiU i el seu entorn mediàtic maldaven per una victòria de Carretero, a qui han empès tant com han pogut durant mesos, com una via directa a la dissolució i debilitament del tripartit. Però en les darreres hores ja s'havien encès algunes alarmes perquè una victòria de l'exconseller de Governació de Pasqual Maragall hauria precipitat el debat sobiranista a CDC en plenes jornades precongressuals en una cursa per "tendir ponts" amb els independentistes. I ara a CiU això segueix sense tocar. Al PSC estan més tranquils amb Puigcercós però saben que, a ell, a diferència del que passa amb Carod, no hi ha res que el lligui al govern i per tant, en la mesura que Montilla no compleixi, la cosa es pot tibar i molt.
Atansar el país a la sobirania és doncs cosa d'Esquerra i només seran capaços de fer-ho des de la unitat i la responsabilitat.
