No hi ha res a fer. Cada vegada que el país pateix una crisi lligada a una causa estructural, el debat polític s'acaba pervertint fins arribar a límits de república bananera. Divendres, en aquesta mateixa columna, posàvem de relleu que la sequera ha fet aflorar les misèries del tripartit, però la crisi va molt més enllà del propi govern. Afecta els partits i totes les institucions que, crisi rere crisi, demostren que aquest és un país sense cultura d'Estat.
La de l'aigua i la sequera és l'últim exemple de la patètica realitat de la política catalana. Uns partits de govern atrapats per les seves contradiccions i per un passat recent en què es van oposar als transvasaments només per raons purament electorals. I una oposició que tampoc és capaç de convèncer a la ciutadania que, en cas que governés, ho faria millor. Incapaços tots de tenir una visió a llarg termini per solucionar un problema de país.
Igual que abans havia passat amb les infraestructures o amb el sistema de finançament, amb la sequera els principals partits polítics catalans són incapaços de pactar entre ells els mínims necessaris per garantir que el país tingui aigua en els pròxims cinquanta anys. La batalla partidista i electoralista no està fent res més que laminar dia rere dia la credibilitat del sistema institucional català, amb el govern de la Generalitat al capdavant. I el pitjor és que tot plegat acaba revelant que qui té la paella pel mànec és el govern de Madrid, que s'aprofita de la manca de lideratge a Catalunya per prendre la decisió que més li convé a l'Estat espanyol. Solució que habitualment és perjudicial per als interessos del Principat.
Cal, doncs, que els nostres polítics facin una reflexió en el sentit més ampli del terme. Els grans problemes del país només es poden arreglar amb el consens de les principals forces polítiques. En aquest sentit, cal assenyalar que el tripartit no es pot permetre més badades a l'hora d'afrontar aquests temes. És cert que CiU hi té un paper important a jugar, però ha de ser el govern, i més en concret el president Montilla, qui sigui capaç de liderar el consens necessari per pactar els temes de país amb l'oposició i amb les principals organitzacions de la societat civil.
I és que un pacte d'aquest tipus és necessari no només en matèria de mesures per acabar amb la manca d'aigua, sinó que també cal pactar les principals infraestructures, el nou sistema de finançament, el desenvolupament de l'Estatut o la direcció dels mitjans de comunicació públics. Així és com funcionen els Estats moderns i els que en un futur no gaire llunyà aspiren a ser-ho.
