La setmana ha vingut, en part, marcada per l'1 de maig. Els sindicats, a casa nostra i també a la resta de l'Estat, han sortit al carrer per exigir que la crisi econòmica que cada cop es fa més evident no vagi, de forma exclusiva, a compte dels treballadors. Però dates com aquesta serveixen, a nivell polític, per plantejar-se també quina és la relació del nacionalisme i l'independentisme amb el món sindical.
Tots els moviments d'alliberament nacional es doten d'estructures sindicals (en la majoria dels casos hegemòniques) que els faciliten bastir un discurs sobiranista en clau social i estendre la seva influència en totes les capes de la societat de forma transversal i eficaç.
El catalanisme, que sempre ha tingut un vessant molt cultural, ha deixat tradicionalment de banda el món del treball. De bona fe, per mandra o desídia, durant el franquisme es va pensar que les CCOO vinculades al PSUC farien la feina necessària en aquest àmbit. Però en els darrers anys Esquerra, i també alguns sectors de CiU, han constatat com els sindicats majoritaris CCOO i UGT esdevenen, i així seguirà sent, en els moments clau autèntics frens a les aspiracions sobiranistes. Res a veure amb els sindicats majoritaris a Euskadi (ELA i LAB), que van forjar el Pacte de Lizarra, o a Galícia (CIG).
En els darrers anys no hi ha ni un ni dos ni tres exemples, sinó desenes. Des de la voluntat de CCOO i UGT (sumada a sectors empresarials) de que es tanqués de forma ràpida i sense conflictes el procés estatutari a la seva negativa a assistir a les manifestacions sobiranistes del 18 de febrer de 2006, de l'1 de desembre de 2007 o el seu sí sense pensar-s'ho gaire a la Constitució Europea o l'Estatut d'Autonomia. Aquests sindicats tampoc han volgut assumir cap sacrifici ni desairar les seves cúpules a Madrid en la reivindicació d'un marc català de relacions laborals.
Davant això, CiU ha fet al llarg dels darrers anys apostes erràtiques (com ara la USO) o ha girat l'esquena al món sindical, limitant-se només a collocar alguns quadres del partit a l'aparell de la UGT per, amb el vist-i-plau de José María Álvarez (militant del PSC però ben dotat per les relacions polítiques), per assegurar-se certa capacitat d'interllocució. De poc serveix perquè a l'hora de la veritat (per exemple a les darreres autonòmiques) Àlvarez va demanar el vot per Montilla.
Més galdós ha estat el paper d'Esquerra, que ara sembla començar a rectificar. Els republicans són un dels únics partits d'esquerres d'Europa que no tenen un referent sindical clar. A mitjans dels anys 90, Joan Puigcercós va cometre l'error -que ara admet- d'apostar per "catalanitzar" la UGT. Va aconseguir, com després va fer CDC, col·locar alguns dels qui aleshores eren dirigents de les JERC com a alliberats del sindicat, però ara aquests es limiten a legitimar l'obediència espanyola del sindicat socialista.
Diversos sectors d'Esquerra han començat a apostar per sindicats nacionals, com ara la Intersindical-CSC (hi militen dirigents destacats i de sensibilitats diverses com Joan Tardà, Uriel Bertran, Marina Llansana o Pere Aragonès) o la USTEC, al camp de l'ensenyament, on milita el conseller Josep Huguet o Josep Bargalló. Unes forces sindicals compromeses amb el país que mai han comptat amb un suport decidit i eficaç ni d'Esquerra, ni de CiU però tampoc de l'esquerra independentista que ara representen les CUP i que massa sovint ha buscat una certa "legitimitat alternativa" abraçant-se a la CGT, una central espanyola que es reivindica hereva de l'anarquisme.
Caldrà veure què dóna de si l'aposta de cada cop més quadres joves d'Esquerra i de les CUP pel sindicalisme nacional, bàsicament la Intersindical-CSC, que ha experimentat un fort creixement en els darrers anys. Queda encara molta pedra per picar però es va assumint que amb CCOO i UGT poca cosa hi ha a fer i que la complicitat sindical és necessària per avançar cap a la sobirania.
