Convergència i Unió afronta el 9 de març una de les eleccions més difícils de la seva història. Sense un horitzó clar, fora del govern català i amb cap o nulla espectativa de tornar-hi a curt termini només un excellent resultat a les urnes podria fer que la federació nacionalista en sortís ben parada a nivell intern i extern.
CDC ja ha fixat l'espectativa entre els 13 i els 14 escons però no està gens clar que Duran els pugui assolir i fins i tot hi ha qui els en dóna menys de 10. El 14-M de 2004 la federació va atribuir el seu descens de 15 a 10 escons als efectes que, en l'electorat, va tenir l'11-M tot i que ja abans de l'atemptat les espectatives de la llista de Duran eren molt magres. L'efecte Carod i el pacte amb el PP pesaven aleshores com una llosa. Unió es conforma a ser decisiva i a que els escons que obtinguin al Congrés puguin condicionar el govern de Zapatero, que és qui consideren que guanyarà i amb qui veuen viable l'acord perquè sigui digerible pel soci majoritari.
Sens dubte que el carisma i la professionalitat del seu cap de llista, el líder d'Unió Josep Antoni Duran i Lleida, pot convertir-se en un factor desequilibrant que l'ajudi en campanya. Duran està fent una campanya agressiva, que apella al respecte a Catalunya i a la defensa dels valors tradicionals. Una campanya molt a l'estil Sarkozy que, a ben segur, el pot ajudar no només a retenir l'electorat tradicional de CiU sinó també a captar alguns votants del PSC tips de la frivolitat de Zapatero. D'aquí que, darrerament, els socialistes catalans s'hagin vist obligats a fer picades d'ullet a l'electorat més esquerrà amb propostes com la segregació d'alumnes nouvinguts o l'aposta, malgrat les reticències dels seus socis d'ERC i ICV, pel Quart Cinturó sigui sota el nom que sigui. De fet, el democristià és el polític més ben valorat a les enquestes. Ho és perquè tant els votants del PP com els del PSC el veuen amb simpatia en relació a la resta de líders polítics que no ho són dels seus partits.
Duran està en el seu millor moment polític. Té una edat ideal per tocar sostre però la seva ambició indissimulada (i també legítima) i els problemes interns de CiU (bàsicament els dubtes de CDC sobre quin paper jugar a la política espanyola) poden tallar-li les ales per sempre i abocar el líder d'Unió a deixar la política activa. D'insinuacions en aquest sentit no n'han faltat durant les darreres crisis de la federació que lidera Artur Mas, que fa setmanes que es manté en un discret segon pla per no incomodar Duran i que tampoc ha posat problemes de cap mena en la confecció de les candidatures. El 9-M es poden, per fi, desencadenar moltes coses a CiU i el postpujolisme pot començar de veres.
