Lleida · Una mistificació que, amb motiu del 25N, va aprofitar uns imprevistos guarismes electorals per dissoldre la tensió independentista ─de la qual, d'altra banda, es feien ben el càrrec─ en les aigües de la irracionalitat estratègica, de la inveterada inoperància d'una catalanisme puerilment temperamental.

Hi ha, d'una banda, l'anàlisi política minuciosa i honesta, que busca desllorigadors del comportament electoral i prefigura possibles estratègies entre partits; i hi ha, de l'altra, un periodisme entre polític i literari que prefereix ajuntar el terme catalanisme amb l'adjectiu deliqüescent abans que no pas preguntar-se en quina mesura el protagonisme inopinat de Junqueras llasta o beneficia l'estratègia estatpropista de Convergència. Hi ha, d'una banda, historiadors que investiguen i proven l'estatisme català dels anys trenta, nacionalista però no separatista i amb un sentit d'estat no precisament anèmic, sinó més aviat hipertròfic; i hi ha, de l'altra, un periodisme diletant en matèria d'història, per al qual els fets d'octubre del 34 no són un episodi entre d'altres, sinó tota una revelació sobre el destí reservat a qualsevol gest rupturista del nacionalisme català.
La massa crítica del catalanisme és sentimental... i desenes de coses més. Per exemple, insubornable"
Pla deia que l'home no és racional, sinó sensual. L'afirmació, que escau a un conservador hostil a la planificació pública i racional de l'economia, captura una part de la realitat ─les greus deficiències de la racionalitat humana─, però no pas tota la realitat: quan, d'aquí a ben poc, ens quedem a l'atur, esperem que el funcionari, en el moment de calcular-nos la xifra i el temps del subsidi, no estigui obnubilat amb els pits de la seua companya d'oficina. La massa crítica del catalanisme, heterogènia i històricament canviant, és sentimental... i desenes de coses més. Per exemple, és ─s'ha tornat─ insubornable, si per suborn entenem una proposta alternativa a la ruptura democràtica amb Espanya.